Experimental fins a la medul.la, Frank Zappa defuig qualsevol mena de categorització. Utilitzant erudició i paròdia, disfressant-se de virtuós insubornable o de mag innovador, Zappa fusionà desconcertadament tot tipus de música: blues, pop, rock, jazz, orquestral, avantguardisme... I sempre ho va fer satíricament (fins i tot quan treballà amb Zubin Mehta i Pierre Boulez), emprant un incisiu sentit de l'humor que des d'un principi es convertí en original empremta de la seva extensa obra.

De la incoherent combinació d'una fascinació infantil per Edgar Varèse i un adolescent amor per la música negra, Zappa enregistrà quasi un centenar de discos que constitueixen un llegat musical que sembla calculat per provocar, a parts iguals, reaccions diverses: odi i irritació, temor i respecte.

Visionari impertinent i músic "frontera" per excel.lència, Frank Zappa és el més orgullós creador del (que anomenam món del) rock, ja que dedicà gran part dels seus darrers anys (va morir el 1993) a la depuració sonora i artística de la seva obra, consagrant-hi la fortuna i les últimes energies vitals.

D'ascendència italogrega, Francis Vincent Zappa va nèixer a Baltimore el 1940. Tenia dotze anys quan inicià una perenne devoció per Edgar Varèse (a qui va escriure i amb qui, fins i tot, va parlar per telèfon). El contacte amb la controvertida música del francès serà fonamental en diversos discos ja que quedà bocabadat davant del concepte formal, de la gran riquesa de sons, de la polifonia instrumental i del sentit espacial de la instrumentació de Varèse. Després arribaren Stravinsky, Webern, el blues i el jazz. Als desset anys deixà l'institut i marxà de casa. Quan arribà a Los Angeles a principis de la dècada dels 60 ja havia estudiat música, especialitzant-se en harmonia i contrapunt. Construí un rudimentari estudi i s'autoinicià en tècniques d'enregistrament i mescles, realitzant diferents bandes sonores per a pel.lícules de sèrie zeta. Malgrat ésser percussionista, en el 64 entrà a la banda Soul Giants per tocar la guitarra, aconseguint, ràpidament, la virtuositat. Zappa liderà el grup i el "dia de la mare" d'aquell any li va canviar el nom: The Mothers.

Les Mares sobrevisqueren per barets de mala mort fins que contactaren amb el veterà mànager Herb Cohen (de qui ja parlàrem quan vàrem comentar els primers discos de Tom Waits). Cohen aconseguí que Tom Wilson els veiés en directe. En aquells moments, la tasca de Wilson era modernitzar el mític segell Verve que pertanyia a la Metro-Goldwyn-Mayer. Tom Wilson va produir per a Verve "The Velvet Underground & Nico" i ja era un productor mític després d'haver treballat amb Dylan a "Bringing It All Back Home" i "Highway 61 Revisited".

La MGM contractà la banda de Zappa amb la condició d'un canvi de nom ja que "mothers", simplement, sonava com a evident apòcope de "motherfuckers". Amb un substanciós i poc freqüent pressupost de 25.000 dòlars, The Mothers Of Invention, és a dir, Zappa i Ray Collins (veu, percussió), Jim Black (bateria), Roy Estrada (baix) i Elliot Ingber (guitarra), entraren als Sunset-Highland Studios on, gràcies a la sucosa aposta de MGM, els esperava una completa orquestra per a l'enregistrament d'algunes peces.

L'estiu del 1966 es publicà "Freak Out!" (Verve). Per primera vegada una banda de rock debutava amb un àlbum doble (cosa que, posteriorment, pocs grups han aconseguit). El contingut, summament heterogeni: pop, rock, rhythm and blues, doo-wop i, sobretot, una experimentació gens usual. Segons les cròniques, i a pesar de Wilson, Zappa ho va controlar tot: música, textos, arranjaments i orquestració.

Trenta-tres anys després i malgrat l'experimentació (paisatges caòtics i "collages" sonors localitzats sobretot a la cara D), "Freak Out!" és una obra plena de bones cançons. La cara A, per exemple, és sensacional; en el 66, però, amb textos heterodoxos i arranjaments arriscats, constituïa un atemptat anticomercial. Cap ràdio "decent" podia emetre passatges com el que trobam a "Hungry Freaks": "Mr. Amèrica, deixa fer/Les teves escoles que res no ensenyen/Mr. Amèrica, tracta d'amagar/El buit que ets interiorment".

"Hungry Freaks" s'inicia amb un "riff" copiat del "Satisfaction" dels Stones; "Who Are The Brain Police" és una psicòtica peça varesiana en què inicia l'abecedari musical que desenvoluparà els següents trenta anys; "I Ain't Got No Heart" és una esplèndida i surrealista composició popsimfònica; amb ritmes duduà, "Go Cry On Somebody Else's Shoulder" és un atac rabiós contra la maquinària estatal i una denúncia de l'alienació juvenil; "Motherly Love" i "How Could I Be Such A Fool" són petites joies cíniques; "Wowie Zowie" es convertí en l'himne de la banda; "You Didn't Try To Call Me" és una burla construïda amb l'orquestra a tota potència; al llarg de la seva carrera realitzaria moltes versions de "Trouble Every Day"; "Any Way The Wind Blows" combina més melodies pop amb atacs a la bona conciència nordamericana.

A la cara C, "Help, I'm A Rock", una bogeria irreverent dedicada a Elvis Presley i interpretada per Kim Fowley. Finalment, i ocupant tota la cara D del doble disc, "The Return Of The Son Of Monster Magnet", una esquizofrènica suite instrumental pseudojazzística elaborada amb una multitud d'instruments de percussió i inspirada directament per "Ionization" d'Edgar Varèse.

"Freak Out!" és un acte de saboteig, similar al realitzat per Jasper Johns, Rauschemberg o Lichtenstein amb la pintura. Suposa el principi d'un gran projecte (entrebancat per successives batalles contra les discogràfiques) que, per a alguns, a més de suposar una de les gestes emancipatòries dels anys 60, significa la desaparició del distanciament entre l'art clàssic i l'art pop.

La crítica, dispar. Alguns comentaristes intuïren el principi d'una moguda grossa. La majoria, però, ho trobaren una incomprensible broma de mal gust. No entengueren els comentaris satírics, la provocació sexual, la paròdia musical i l'ambició compositiva d'un dels músics més impertinents del segle XX. Essencial a qualsevol discoteca antifeixista.