A la carpeta de la reedició d'un disc de The Velvet Underground, Elliott Murphy va escriure: "The V.U. hauran atemorit molta gent. Què pot pensar una mare quan li demana a la filla de quinze anys, "quina cançó estàs escoltant"? I la filla li respon, "Heroïna".

Els primers mesos del 1967 les ràdios de mig món emetien constantment "Yellow Submarine". També sonava la peça de Neil Diamond "I'm A Believer" interpretada pels clònics estadounidencs The Monkees. Hom podia escoltar "Ruby Tuesday" dels Stones més "pop"; i "Happy Together" de The Turtles. El so de la Tamla Motown, per suposat, també hi imperava. A principis d'aquell any, a través del segell subsidiari Verve, la Metro Goldwyn Mayer Records editava un elapé que no s'escoltaria a través dels milions de petits receptors radiofònics ja que encara no hi havia cadenes d'FM capaces de promocionar sons heterodoxos i anticomercials. El disc era "The Velvet Underground And Nico"; realment, però, semblava un projecte d'Andy Warhol ja que el seu nom era l'únic que apareixia a la portada. El nom de la banda estava situat a la contraportada amb unes lletres que tenien la mateixa mida que la del pseudo-productor, Andy Warhol. Sens dubte The Velvet Underground eren el grup d'Andy; la qual cosa podia ser una més de les extravagàncies avantguardistes de l'artista. Com ho havia estat l'increïble espectacle àudio-visual titulat E.P.I. (Exploding Plastic Inevitable) en el qual The V.U. tenien el paper més destacat.

Al bell mig dels 60, el naixement de The V.U. és una autèntica anormalitat. No és una aberració cantar al sado-masoquisme mentre la majoria de bandes coetànies parlaven de pau i amor? No és una desviació descriure els efectes de l'heroïna quan tothom narrava les experiències psicodèliques de l'L.S.D.? Mentre el moviment hippi propugnava la fugida cap al sossec del camp, The V.U. composaven la banda sonora de les grans ciutats, basant-se en EL RENOU, el so obsessiu de la metròpoli.

Per tot això, i més, a partir de The V.U. el rock deixarà de ser innocent; música i textos adquiriran matisos ferotges, mordents i escabrossos. Tanmateix, durant el període d'existència (1965-70) gairebé no transcendiran. Pagaran el seu atreviment amb la indiferència d'un public que, encara, no existeix. A partir de la dècada dels 70, a la banda, li sortiran fills com a bolets que reclamaran l'herència, conformant una inquietant nissaga que perfilaran The V.U. com el grup més influent del rock contemporani. The Stooges, New York Dolls, Television, Joy Division, The Cure, Magazine, The Jesus & Mary Chain, Hüsker Dü... fins arribar a la banda més important dels darrers deu anys, Sonic Youth. Tots aquests grups no es poden entendre sense el llegat de Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison, Maureen Tucker i Nico.

Pràcticament tots els discos de The V.U. han de figurar dins la llista de les millors gravacions del segle; per tant, sortiran en pròximes ocasions on contarem aspectes biogràfics dels components. Avui comentarem extensament el primer disc.

La producció: Warhol no va influir gens en el so de l'àlbum; les onze cançons del disc sonaven, més o manco, igual que en directe. De fet, pràcticament no va acudir als estudis durant les 3 o 4 nits en què l'enregistraren. L'aportació del guru "pop", des que els adoptà artísticament, va ser animar-los i donar-los suport. Enregistrat a un petit estudi de Broadway i retocat per Tom Wilson a Los Angeles, el que és tal vegada el més important disc de rock sols costà 2.000 dòlars.

El clima de l'enregistrament: The V.U. eren Lou, John, Sterling i Maureen. La presència de Nico havia estat imposada per Andy. Lou i John no volien tocar amb ella. Molts de temes ("Heroin", "Waiting For My Man") estaven pensats per ésser interpretats per una veu com la de Lou, no la de Nico. Warhol els va convèncer. Fins i tot aconseguí que Lou escrigués cançons per a ella ("All Tomorrow's Parties", "Femme Fatale").

La portada: Segurament una de les més afortunades de la història del rock. Al costat del plàtan hi havia una petita inscripció, "Peel Slowly And See". La pell es desprenia i hi apareixia el fruit fàl.licament rosa. La confecció d'aquesta carpeta era molt cara. A partir de la tercera reedició la pell de plàtan no es desenganxava. La contraportada de l'edició original incloïa la imatge d'Eric Emerson, un ballarí de la Factory de Warhol; Emerson volia cobrar però no arribà a cap acord amb la M.G.M., per la qual cosa es varen retirar moltes còpies de les tendes. Això va interferir en les vendes del disc. Avui, la primera edició de l'àlbum és una de les peces més cercades pels intrèpids col.leccionistes de vinil. En el 95 aparegué una capsa de cinc compact-discs que rescatava la pelable banana.

Les cançons: "Sunday Morning": plàcid inici del disc; senzilla i bella peça sobre la paranoia. "I'll Be Your Mirror": Nico va plorar de tantes vegades que li feren gravar. Paradoxalment, per alguns, les millors cançons de Lou són les enregistrades per ella. "I'm Waiting For The Man": com comprar heroïna a Harlem; una de les cançons que Reed va repescar durant la seva etapa en solitari. "Run, Run, Run": parla d'un parc de Manhattan, Union Square, centre de venda de drogues; és un rock and roll frenètic amb guitarres desllorigades que descriu perfectament l'angoixa de la sìndrome del ionqui. "Venus In Furs": Reed la va escriure després de llegir Sacher-Masoch. "All Tomorrow's Parties": com quasi totes també de Reed, escrita especialment per la mòrbida veu de Nico. "Heroin": la cançó més maleïda i polèmica del rock. "No hem d'oblidar -ha dit Sterling Morrison- que, en interpretar-la, Reed presentava l'heroïna com una cosa atractiva. El que va fer molt de mal va ser el culte a la personalitat de Lou. Els seus fans han consumit heroïna pensant que Lou en prenia, sense adonar-se que el personatge de la cançó no tenia per què ser Lou Reed. "The Black Angel's Death Song": demolidora i precursora del "noise-rock". "European Son": psicosi caòtica per atacar els sentits; dedicada al poeta Delmore Schwartz, ídol de Lou Reed; també brutal per a la seva època.; quan l'enregistraven, Cale caigué i va tirar uns platets de la bateria: en disc sona com si trencassin vidres. Disc de rock urbà per antonomàsia i una de les grans joies de la música del nostre segle.