La irrupció triomfal de The Beatles provocà un efecte mimètic impressionant que convertí la música pop en un esdeveniment purament britànic. Qualsevol banda de les illes tenia passaport a les ràdios de tot el món. Fins i tot els EUA, que anys abans havien viscut un fenomen semblant amb l'aparició d'Elvis Presley, es rendiren davant la manifestació que anomenaren "invasió britànica".

Les companyies discogràfices enviaren els caçatalents a Liverpool per fitxar qualsevol banda de barbamecs amb guitarres i serrells. Després, acudiren a Londres i a Manchester, d'on procedien els convidats d'avui. Per "Clàssics del rock" ja han passat les bandes angleses més importants de la dècada dels 60: Beatles, Stones, Who, Kinks, Small Faces... Sols mancaven The Hollies.

Primera pregunta: Per què The Hollies no han obtingut el reconeixemnt històric aconseguit pels grups damunt esmentats? Segona: Com així hem hagut de recórrer als nostres arxius més secrets per trobar-ne articles? Molt recomanable, per cert, l'escrit per J.L. Fuentes a Ruta 66, nº 75. Tercera pregunta: Per quins motius alguns de vosaltres confoneu els Hollies amb una barreta de xocolata?

Creiem que la resposta té que veure amb els prejudicis amb què els tractà gran part de la crítica musical pretesament "progressista". Adduïa aquesta premsa que no havien enregistrat cap "gran elapé"; també que no havien evolucionat cap a concepcions més intel.lectuals. D'aquesta manera, la crítica castigà amb humiliant silenci el llegat de la gran banda de Manchester. Un clar exemple del desterro seria el llibre "Le Rock Anglais", d'Alain Dister, de gran predicament durant els anys 70; pretenia ser un complet estudi de l'època però ometia ominosament la brillant trajectòria de The Hollies: més de vint "singles" col.locats sense interrupció en el Top20 britànic i ni una sola menció!

Després dels Fab Four, The Hollies varen ser el projecte més pop de l'escena britànica, el vessant més melòdic de la tropa d'insurrectes "beat". Si a finals dels 60 quedaren obscurits per bandes, fins i tot inferiors, va ser degut al fet que no entengueren el nou concepte que havia de triomfar: l'àlbum de llarga durada. I és que The Hollies eren un grup de senzills; la seva era una dedicació exclusiva als joiells de dos o tres minuts; una artesania de petits melodrames, una cadena de minúsculs esplendors. Es cert que mai no realitzaren un elapé autènticament rodó però cada cançó que editaven era una perfecta píndola d'emocions eternes.

La carrera de The Hollies començà el 1963 de les cendres de The Two Teens, duet format per Allan Clarke i Graham Nash que imitava l'estil dels Everly Brothers; s'hi afegiren el guitarrista Tony Hicks i l'efectiu bateria Bobby Elliot. El període més interessant de la banda és el que cobreixen dos discos compactes recentment editats en una sèrie especial que ret homenatge als mítics estudis Abbey Road. Una col.lecció que inclou artefactes interessants de Gerry & The Pacemakers, Manfred Mann i Billy J. Kramer. Els millors, però, són els de The Hollies, magnes recopilacions que comentarem seguidament.

"The Hollies At Abbey Road. 1963-1966" (EMI, 1997). Comença amb els primers èxits; versions de peces americanes com "Stay" de Maurice Williams & The Zodiacs, "Just One Look" de Doris Troy, "Searchin'" de The Coasters o "Poison Ivy" de Leiber i Stoller. Revisions dinàmiques fruit de l'època; recordem que Beatles i Stones feren el mateix al principi de la seva carrera: acudir al cançoner negre nordamericà. L'estil "beatle", per suposat, també hi és present.

A partir del 1964, sota el pseudònim de "L. Ransford", Clarke, Hicks i Nash crearen un formidable equip de composició: "We're Through", "Come On Back" i "Nobody" en són exemples magnífics. Al mateix temps, havien aconseguit una posició de privilegi gràcies a la qual rebien ofertes per interpretar cançons de compositors prestigiosos en el món del pop: "Look Through Any Window" de Graham Gouldman, "Yes I Will" de Gerry Goffin i Carole King, o "I'm Alive" de Clint Ballard, primer número 1 de la banda. Amb el temps, el ritme creador del trio augmentà fins al punt que signaren quasi tot l'àlbum "Two Yanks In England" que enregistraren The Everly Brothers el 1967.

Són 28 els meravellosos sospirs que recull aquest primer compacte, entre el quals trobam "Bus Stop" (primer gran èxit als EUA) i "Stop Stop Stop", peça amb la qual començaven a firmar amb els autèntics llinatges.