L'octubre del 1968, dos anys abans de morir ofegat pel seu propi vòmit i esdevenir la llegenda màxima de l'obituari rock, Jimi Hendrix publicà "Electric Ladyland" (Polydor), zenit de la seva carrera i referència obligada de la dècada.

El fàstic d'haver de carregar amb l'estereotip de músic salvatge, sexual i incendiari, l'havia conduït a la solitud dels estudis on quedà fascinat pels recursos electrònics. A "Axis: Bold As Love" (ja comentat a les nostres columnes), Hendrix havia escrit un manual essencial sobre l'art de mesclar sons. "Axis" era un promptuari lisèrgic, pedagogia pura a base de "wah wah", "feedback" o "phasing". Ambiciós i aventurer, encara no havia cobert totes les pròpies expectatives, les quals passaven per un control màxim del procés creatiu.

Sospirava per un doble àlbum on pogués desenvolupar les immenses possibilitats tècniques aplicades a les llargues peces que tenia en ment, combinant soul, rhythm and blues, rock i funk. Ja havia intentat que "Axis" fos doble, però la companyia discogràfica no havia estat disposta a córrer excessius riscos.

Amb "Electric Ladyland" el somni es va fer realitat. Una extensa durada (setanta-cinc minuts) a través de la qual seria, a la fi, escriptor (hi trobam algunes de les seves millors composicions), músic (segueix escodrinyant els secrets de les sis cordes), productor (amb l'ajuda del reputat enginyer Eddie Kramer) i arranjador (tal vegada la troballa essencial d'"Electric Ladyland"). Digitació bruixa. Mixtió de bellesa i agressivitat. Música de cels oberts a l'empara dels estudis Record Plant de Nova York, on va ser enregistrat durant sis mesos. Observem les cançons...

Una introducció de minut i mig, "...And The Gods Made Love", i "Have You Ever Been (To Electric Ladyland)" anuncien la tempesta electrònica que s'atansa: "Vull mostrar-te un ventall de sensacions,/Vull transportar-te a través dels sons i les emocions;/La dona elèctrica ens espera". Excitant, altiva, amb un enganxadís "riff", "Crosstown Traffic" va ser un dels tres senzills que es varen extreure de l'àlbum.

Els quinze minuts de la voluptuosament madura "Voodoo Chile" expliquen per què "Electric Ladyland" és un clàssic de la música popular; hi participa Jack Cassady (baixista de Jefferson Airplane) i l'orgue punyent de Stevie Winwood; treball finíssim de Hendrix, creant un "wah wah" ensucrat ("Sóc un fill de Voodoo./La nit que vaig nèixer/Senyor, jur que la lluna esdevingué foc roig"). "Long Hot Summer", amb un piano certer d'Al Kooper i uns cors típicament soul, esdevé la peça més sensual del doble disc. "The Burning Of The Midnight Lamp", metàfora sonora de solitud ("El matí ha mort/I el dia també./No hi ha res que em saludi/Excepte la lluna de vellut"); arranjaments com a flamarades, grandiloqüents i arriscats.

"Rainy Day, Dream Away" unida a "1983...(A Merman I Should To Be)" ocupava tota una cara del doble vinil. Redding i Mitchell eren substituïts per Mike Finnigan, Freddie Smith, Larry Faucette, Buddy Miles (qui després tocaria a Band Of Gypsis) i Chris Wood, flautista i saxofonista de Traffic. Un blues aquàtic, psicodèlic, tal vegada els minuts més emocionants de l'obra hendrixiana... L'apassionant tema és interromput per un minut d'experimentació electrònica titulat "Moon, Turn The Tides... Gently, Gently Away". Després prossegueix il.luminadament i frenèticament amb "Still Rainig, Still Dreaming".

El rock and roll vigorós "Come On (Let's The Good Times Roll)" de Earl King, "Little Miss Strange" de Noel Redding i la dylaniana "All Along The Watchtower" eren les úniques peces no escrites per Hendrix. De les tres, en destaca, evidentment, la lectura èpica de la peça de Dylan: una reinvenció elèctrica més intensa, més ombrívola i amenaçadora que la que Zimmerman havia inclòs, pocs mesos abans, a "John Wesley Harding".

La que reproduïm és l'original i polèmica portada anglesa, després censurada en diverses ocasions. Els actuals marmessors de l'herència Hendrix (son pare i sa germana) l'han rebutjada a l'hora de reeditar digitalment tota la discografia del geni de Seattle. Per tant, les torbadores dones nues han desaparegut completament del mercat. Tanmateix, Hendrix sempre va refusar-la ja que la seva idea era utilitzar una fotografia de Linda Eastman (més tard senyora de McCartney), on The Jimi Hendrix Experience apareixia amb quatre ninets pujats a una estàtua (foto que pot contemplar-se a l'interior del llibret de l'última i magnífica edició en cedé i que hem col.locat aquí).