"Era un guitarrista de blues molt especial. No tenia la calma i la resignació de gent com B.B. King o John Lee Hooker. Contràriament, cridava i es descontrolava des de l'inici de cada actuació. Tocava la guitarra per darrera de l'espatlla, per damunt del cap i enmig de les cames, la tocava amb les dents, la fregava contra els amplificadors... Gran part del temps la usava exclusivament com a sexe, com si fos el seu sexe". Són paraules de Nik Cohn a "Awopbopaloobop Alopbamboom". Rock i sexe. Formen la imatge hendrixiana que més ha triomfat en les cròniques del rock. Seguidament parla Noel Redding, baixista de The Jimi Hendrix Experience durant tres anys: "La nit del 17 de setembre de 1970, Jimi i la seva al.lota, Monika Danneman anaren a la casa d'uns amics. Jimi digué a Monika que l'esperàs en el cotxe ja que només els visitava per negocis. Una hora després, a l'hotel on vivien, soparen, prengueren somnífers i se n'anaren a dormir. Tres hores després Monika sortí al carrer a comprar tabac. En tornar a l'hotel va veure que alguna cosa estranya succeïa: Jimi havia vomitat. Telefonà a Eric Burdon, el qual li digué que cridàs una ambulància. Ho va fer. Hores després, el 18 de setembre, Jimi Hendrix havia mort". Es la segona gran imatge sobre el guitarrista: la seva mort per sobredosi de barbitúrics i altres substàncies. Rock i drogues.

Però, realment, furgant dins la multitud d'articles i llibres sobre Hendrix, es pot veure que superposant-se als clixés hi ha molta complexitat humana i musical. De fet una excel.lent discografia i un parell de dades com les esmentades no són prou per convertir-se en el que Hendrix és i seguirà essent: la llegenda per excel.lència de la història del rock. Hendrix, com a músic, és una figura excepcional; segons tots els grans guitarristes hi ha un "abans" i un "després" d'ell. Quasi trenta anys després de la seva mort, ja ningú no dubta que, a més del guitarra solista més important del segle XX, fou un gran compositor.

Però el leit-motiv d'aquestes columnes no són les persones sinó les obres i avui li ha tocat el torn al primer i gran disc del guitarrista de Seattle: "Are You Experienced?" (Polydor), enregistrat el 1967, any en què s'editaren alguns dels més grans clàssics del rock. El disc de Hendrix hi figura.

Originalment el disc estava compost per onze cançons; gràcies a la reedició en CD del 1993 s'han rescatat els tres primers senzills (cares A i B) no inclosos a l'àlbum. Realment aquestes sis cançons són un material important dins la seva carrera. Hi trobam la magnífica i inigualada versió de "Hey Joe", la bella balada "The Wind Cries Mary" i la indispensable "Highway Chile", dedicada a Dylan, a qui admirava. En aquestes cançons apreciam la seva evolució i recerca pel que fa a nous sons i a experimentació tècnica. Són enregistraments bàsics i molt aconsellables.

"Are You Experienced?" va ser gravat a Anglaterra, residència del músic des que Chas Chandler (baixista de The Animals) i Michael Jeffery l'havien contractat després d'haver quedat bocabadats en el Cafe Wha del Greenwich Village neoiorquí. Es tracta d'un disc audaç, líric i tremendament innovador: els pressuposts del blues atracats i mesclats, per primera vegada, amb el pop. Totes les cançons mereixen ésser destacades. Ho farem mínimament:

"Red House", blues tradicional tocat a la seva manera, única i tan sensible com la dels grans mestres. "Remember" és una lliçó del més bon soul après de Jackie Wilson i Wilson Pickett, amb els quals havia tocat com a músic d'acompanyament. "May This Be Love" juga el paper de l'única balada del disc, bellament melòdica. Diuen que "Third Stone From The Sun" la va compondre influenciat per la sèrie de televisió Star Treck, creada el 1966; és la peça més psicodèlica. "Are You Experienced?" és una innocent invitació, adreçada als joves, a deixar el món material per arribar als paradisos perduts. A "Can You See Me", peça clàssica de rhythm and blues, el grup demostra a quin bon punt de compenetració havia arribat en tan sols uns mesos de tocar junts. "Foxy Lady" és la prova de la validesa vocal de Hendrix, aspecte que , sorprenentment, l'acomplexà al llarg de la seva curta carrera. "Fire" és una peça que guanyava més en directe; amb aquesta cançó solia organitzar un dels xous més famosos de la tramoia rock: cremar la guitarra i destroçar-la contra els amplificadors (conten les cròniques que una vegada Noel Redding i Mitch Mitchell, baixista i bateria del grup, varen acabar amb cremadures a diversos llocs del cos en ésser aglapits per l'explosió). "Manic Depression" està farcida amb els riffs de guitarra que, després, varen ser mil vegades copiats pels acòlits hendrixians. La investigació particular que havia portat a terme amb els pedals la demostra a "Third Stone From The Sun". Que la distorsió la inventà ell, ho deixa patent "Love Or Confusion".

Són cares molt diverses d'un prisma complex i múltiple que té una meta comuna: la constant experimentació del seu univers musical en un estudi que tan sols comptava amb 4 pistes!. La parquedat de mitjans tècnics no va ser obstacle perquè realitzàs una excitant amalgama de sons agressius, abrasius i brillants.

"Are You Experienced?" va ser nº 2 a les llistes de Gran Bretanya (el "Sgt. Pepper's"  li barrà el pas). Editat mesos després als EU aconseguí el nº 5.

Els següents lliuraments de The Jimi Hendrix Experience figuren també entre els discos clàssics de rock. "Axis: Bold As Love" ens ensenya un Hendrix més depurat, menys cru. El doble elapé "Electric Ladyland" és la culminació de la mencionada experimentació musical, guia primordial durant la seva curta vida.