"The Art Garfunkel Album" (recopilació)

Aquests dies ha fet trenta anys que Paul Simon i Art Garfunkel anunciaren la seva separació. El detonant de la ruptura varen ser les sessions de "Bridge Over Troubled Water", el magnífic, dolç i plàcid àlbum (comentat al seu dia a "Clàssics del rock"). Tanmateix un any abans, el 1969, l’activitat musical del duet havia estat mínima degut a la participació de Garfunkel a la pel.lícula "Catch 22" de Mike Nichols, director de "The Graduate". Però va ser durant l’enregistrament d’aquell mític elapé quan es destapà la caixa de trons entre dos individus que, realment, ja no se suportaven. La gent ignorava que darrera la imatge de duet exemplar, el treball requeia exclussivament en Simon ja que Garfunkel pensava més en la seva (i, a la llarga, fracasada) carrera cinematogràfica. Les discussions als estudis eren diàries pels motius més ximples. En un principi, per exemple, el sagaç Garfunkel es negava a gravar la cançó que donava títol al disc; no devia sospitar que esdevindria una de les composicions més versionejades de la història. Gràcies a la insistència de Simon, Garfunkel hi posà la veu però no quedà del tot satisfet. Un altre exemple de les tensions era la poca afinitat ideològica entre ambdós músics. Simon havia escrit una peça titulada "Cuba Si, Nixon No" on criticava el president trampós i atacava la llei d’embargament al poble cubà. Quan ja havia enregistrat les bases musicals Garfunkel digué, rotundament, no; i la peça, sense veus, roman inèdita als arxius de la CBS. "Bridge Over Troubled Water", el disc que més ha donat de menjar als representants de la CBS, va necessitar més de 800 hores de feina... efectuades majoritàriament per Paul. Però, i això era el que més molestava a Simon, les decisions finals eren preses a parts iguals per ell, Garfunkel i el productor (magnífic, per cert) Roy Halee. La primavera del 1970 presentaren el disc al Royal Albert Hall de Londres i mesos més tard feren el darrer concert a Nova York. Quan acabà anunciaren la separació.

El trencament va resultar molt positiu per a Paul Simon. A les nostres columnes, admiradors impenitents seus, hem parlat diverses vegades de la seva discografia en solitari. Avui comentarem algunes aventures de Garfunkel.

El 1971 intervingué a la mediocre "Carnal Knowledge" (també de Nichols, amb la participació de Candice Bergen, Anne Baxter i Jack Nicholson), i el 1973 enregistrà el primer disc en solitari, "Angel Clare", segurament el millor dels discos realitzats. Produït per Roy Halee incloïa tres cançons fantàstiques que varen ser publicades en senzill: "All I Know" de Jimmy Webb, "I Shall Sing" de Van Morrison i "Travelling Boy" de Paul Williams. Dos anys després sortí al mercat "Breakaway", inferior però amb unes altres tres peces estupendes, "I Only Have Eyes For You", "My Little Town", enregistrada amb Paul Simon en un temps de reconciliació i una petita joia de Benny Gallagher i Graham Lyle (els quals havien abandonat el grup McGuiness Flint) i que donava títol al disc.

El 1978 arribà "Watermark" un elapé ambiciós (enregistrat a Alabama als estudis Muscle Shoals, tal com havia fet anys enrere Paul Simon); continuava amb la tònica de dues peces memorables: Jimmy Webb li escrivia "Crying In My Sleep" i, amb les veus de James Taylor i Paul Simon, recreava el megaclàssic de Sam Cooke "(What A) Wonderful World".

"Fate For Breakfast" va ser el títol del disc publicat el 1979 i en conjunt, com ja era habitual, res de l’altre món; però Mike Batt li aportava un èxit enlluernador, "Bright Eyes". Dos anys després, un interessant "Scissor’s Cut", produït un altre pic per Roy Halee, incloïa "A Heart In New York", composició de Gallagher & Lyle que havia de figurar entre les millors peces enregistrades per Garfunkel. Aquell 1981, el 19 de setembre, tingué lloc un concert realment brutal: 500.000 persones es reunien al Central Park per presenciar Simon i Garfunkel. Evidentment, la CBS edità un anodí doble disc que no aportava res a l’estupend llegat de la banda.

Durant les dues dècades següents Garfunkel intervingué en diferents assumptes (algunes pel.lícules, concerts per tot el món... fins i tot publicà un llibre de proses poètiques, "Still Water"), però en els pocs elapés editats no inclogué cap delícia com les citades. No hem escoltat el que podria ser interessant "The Animals’ Christmas", enregistrat el 1999 amb Amy Grant i l’orquestra simfònica de Londres, amb composicions del gran Jimmy Web.

A "Clàssics del rock" tenim per costum no aconsellar recopilacions però en aquest cas és inevitable ja que a pesar de no gravar mai cap elapé excel.lent, totes les peces esmentades són més que valuoses i s’erigeixen com un dels millors paradigmes del pop melós i ben fet. Les cançons citades a dalt es troben a "The Art Garfunkel Album" (CBS, 1984), un "grans èxits" de catorze cançons només publicat a Europa . Delicades peces, perfectament produïdes i interpretades per la que és una de les veus més característiques del pop. Un plaer tal vegada massa ensucrat i polit però a vegades ens agraden aquestes coses.