Sorprenentment, a principis del 75, Pete Gabriel (Londres, 1950) abandonava Genesis després d'haver enregistrat sis àlbums, alguns d'ells força interessants. Cansat de maquillar-se i fart de volar pels aires en els enigmàtics xous de Genesis, deixava una banda que començava a assaborir l'èxit mundial ja que el doble disc "The Lamb Lies Down On Broadway" havia triomfat als EUA.

Per començar el viatge en solitari esperà quasi dos anys; temps en què no se'n va saber res, de Gabriel (a excepció d'una col.laboració en el disc "All This And World War II", interpretant "Strawberry Fields Forever"). Reclòs a la seva casa de Bath, havia composat un bon grapat de cançons. Abans, però, una premissa molt clara: el seu primer disc no havia de relacionar-se amb l'obra que fins aleshores havia realitzat amb Genesis. Gabriel sabia que gran part del públic i de la crítica només esperaven una aproximada continuació de l'impactant "The Lamb Lies...", mentre que ell pretenia investigar altres terrenys. Per tot això, podem parlar d'un disc molt meditat. I reflexionada va ser l'elecció de col.laboradors, especialment del productor, el qual havia d'aportar un so diferent. En un principi, Gabriel havia pensat en Todd Rundgren o Jack Nitzsche; en no estar disponibles cap dels dos, optà per l'experimentat Bob Ezrin, productor d'Alice Cooper i de l'elapé "Berlin" de Lou Reed, una de les obres mestres del rock. Ja a l'estudi, qui va aportar idees noves fou Robert Fripp (ex-King Crimson). A més de Fripp (qui li produiria el segon àlbum), Gabriel s'enrevoltà d'excel.lents músics: Allan Schwartzberg (bateria), Tony Levin (baix), Larry Fast (teclats). I dos mìtics guitarristes, Steve Hunter i Dick Wagner, responsables dels "riffs" intrèpids de "Rock And Roll Animal", també de Reed. Una vegada enregistrades les bases als estudis Soundstage de Toronto, Mike Gibbs dirigí la London Symphony Orchestra, aportant discrets fons orquestrals.

"Peter Gabriel" (Charisma, 1977) resultà una grata sorpresa ja que realment oferia noves sortides a la música que Gabriel havia creat amb Genesis (banda inaguantable des de la seva fugida). Sense tallar radicalment, el primer disc és compacte, elaborat, intel.ligent i fresc. Nou impecables peces signades per ell. "Moribund The Burgermeister", ple d'experiments d'investigació sonora: percussions elèctriques, atmosferes estranyes (de vital importància en la discografia posterior). "Solsbury Hill", senzilla peça pop elegida per a ser el primer "single". "Modern Love", rock potent. "Excuse Me", festiva i cabaretera. "Humdrum", misteriosa i introspectiva, amb l'acompanyament de la simfònica de Londres. "Slowburn", farcida de guitarres rockeres a càrrec de Wagner i Hunter. "Waiting For The Big One", deliciós blues amb el piano de Josef Chirowski. I la melòdica i grandiloqüent "Here Comes The Flood", enllaç amb l'etapa Genesis.

El primer disc de Gabriel, en resum, era una peça d'orfebreria que demostrava l'equivocació dels que creien que es limitaria a continuar amb els esquemes de Genesis (esquemes que ell, en gran part, havia dissenyat). "Peter Gabriel" és un mostrari de propostes per ampliar. Vint anys després segueix essent tan magnífic com quan va sortir.