Imatge 1. Després d'haver actuat amb èxit a Monterey, Chicago, Connecticut i Nova York, el juliol de 1963, Bob Dylan es presenta al Festival de Folk de Newport, el gran mostrador de la música folk. Davant més de 40.000 persones el cantant de Minessota es consagra i, a la fi, ultrapassa el cercle, realment petit, on era conegut. En acabar Newport'63 Dylan ja era una estrella; amb permís de Joan Baez, s'havia convertit, amb la seva ironia, amb la seva actitud (anticomercial, antisegregacionista i promoviments pacífics), en l'emblema del festival. Seguidament, seguí cooperant en molts actes organitzats en defensa dels drets civils i començà a cantar contra la guerra del Vietnam. Moltes de les cançons que gravà durant aquests mesos es feren més famoses que ell mateix i varen donar la volta al món, esdevenint autèntics himnes de la joventut dels 60 i 70. The Times They're Changin'...

Imatge 2. El lloc és el mateix: l'escenari del Festival Folk de Newport. Han passat dos anys: 1965. En comptes de sortir a l'escenari tot sol, l'acompanya una banda de rock (realment de blues elèctric) la Paul Butterfield Blues Band; en comptes de portar una acústica, esgrimeix una guitarra elèctrica Stratocaster. També ha canviat la famosa roba mastegada i l'estètica d'empleat de benzinera de poble per vestits de cuir negre i un posat desafiant a l'estil Carnaby street. Mentre canta "Maggie's Farm" els barbuts-set-ciències-gendarmes-de-l'ortodòxia-sacro-santa-pro-Guthrie l'escridassen: "Venut!", "Feixista!", "Traïdor!", "Rocker!", "Ves-te'n al xou d'Ed Sullivan". Diuen que Pete Seeger plorà (alguns diuen que, en sentir-lo, li digué "Judes!"). The Times They`re Changin'...

El primer avís del canvi s'havia produït mesos abans, quan el març s'edità "Bringing It All Back Home" (Columbia, 1965), ja que, per primera vegada en els seus discos, les primeres set cançons (la cara A) incorporaven electricitat. Vertaderament era una incursió suau i pacífica ja que les cançons de la cara B eren totalment acústiques i el vertader so rock no arribaria fins el disc "Highway 61 Revisited".

Per què deixà el folk i s'electrificà? Mmmm... S'han escrit milers de pàgines sobre aquest controvertit tema; el Departament d'Estudis Dylanològics del Diari de Balears ha arribat a les següents conclusions: a) la invasió britànica (Beatles i Rolling) el va trasbalsar; b) realment adorava el rock des de la seva joventut; c) a la llarga, el fet anecdòtic ha estat l'etapa folki (els quatre primers elapés), ja que dels més de 30 discos que gravà a partir del 65, a tan sols un ("Good As I Been To You", 1992) va recuperar el format folk.

Però parlem de "Bringing It All..." En primer lloc hem de destacar unes lletres de gran qualitat. Dylan deixa enrera els textos sobre l'amor i l'intimisme per donar pas a les imatges surrealistes, a la imatgeria verbal i al simbolisme. Les notes de contraportada són totalment representatives del contingut poètic del disc: "Estic aquí observant la desfilada/ Sentint-me com una mescla de Sleepy John Estes, Jayne Mansfield, Humphrey Bogart, Mortimer Snurd, Murph the Surf i així successivament/Un autoestopista eròtic amb una manta japonesa em crida l'atenció.../Aleshores es lleva ràpidament la manta i es converteix en un apotecari de mitjana edat/Candidat a jutge de disctricte/M'escridassa: ets tu, ets tu qui està causant tots aquests aldarulls a Vietnam..."

Les lletres del disc perfeccionen tot el joc retòric que havia utilitzat en els anteriors elapés; suprimeix el to de protesta excessivament realista i afegeix els encadenaments de preguntes retòriques i la multiplicació de metàfores. Amb "Bringing It All..." s'afiança un nou contingut visionari i profètic d'arrel bíblica (que mai no deixarà). Poèticament, les lletres del disc són excel.lents.

Hi trobam la versió original de la fantàstica "Mr. Tambourine Man" (fruit, segons alguns exegetes, de les visions sofertes durant un viatge d'àcid lisèrgic, substància a la qual era molt aficionat en aquella època; encara que hi ha qui diu que es tracta de la història d'un amic de Minessota, natural de Letònia, que visqué, d'infant, les misèries de la II Guerra Mundial). "She Belongs To Me", sembla escrita durant la crisi sentimental amb la seva companya Suze Rotolo (l'al.lota que surt a la portada del disc "The Freewheelin'"); "Maggie's Farm" posseeix un ritme trepidant; fou revitalitzada durant els 80 com a himne antithatcherià ("Mai més no treballaré a la granja de Maggie..."). "It's All Over Now" i "Love Minus Zero" són realment emocionants. "It's Allright Ma (I'm Only Bleeding)", es presenta com una apoteòsica lletania política de 7 minuts i més de 100 versos. Tot el disc és superb i traspua un aire de llibertat i de total desinhibició formal.

La trilogia de discos gravada entre el 65 i el 66 és bàsica en la seva dilatada discografia i forma un capítol transcendental dins la història del rock. Alguns diuen que "Bringing It All Back Home" és el millor disc del període. D'altres que "Highway 61 Revisited" és el millor disc dels anys 60. Molta crítica creu que "Blonde On Blonde" (1966) és el millor disc de rock de tots els temps. Ho podeu creure. Musicalment i poètica són meravellosos.

A partir del 1993, curiosament, l'edició en CD de "Bringing It All Back Home" a vegades s'ha titulat  "Subterranean Homesick Blues" (la famosa cançó del disc). La dona que fuma a la portada no és Suze Rotolo ni Joan Baez, ni tampoc Margaret Thatcher. Es l'esposa del seu mànager Albert Grossman. Els discos que hi ha damunt la taula, una col.lecció de bon gust: Impressions, Lotta Lenya, Robert Johnson, Billie Holiday...