És "Blonde On Blonde" (CBS) el Millor Disc Del Segle? Nosaltres el consideram una de les deu millors obres de la història del rock. Dylan l'edità el 1966, quan acabava de complir 25 anys. La crítica quedà perplexa; el públic, fascinat. Després d'haver publicat "Bringing It All Back Home" i "Highway 61 Revisited"  semblava impossible la creació d'un treball similar. "Blonde On Blonde" , el setè disc, els va superar. En un any i mig havia realitzat una prodigiosa trilogia, l'obra més compacta que ha produït un artista en el camp de la música popular.

A través d'una combinació musical basada en el blues i ornamentada de rock, folk, country i, fins i tot, jazz, Dylan elaborava un descomunal exercici literari basat en versos amfetamínics, imatges delirants i múltiples figures retòriques. Poesia, sarcasme, tendresa i irreverència composaven aquell treball desafiant i visionari. "Blonde On Blonde", fruit d'una incansable recerca psicoanalítica o del més pur LSD, convertia Dylan, elèctric Rimbaud, en un mite del segle XX.

La magnitud (i la durada) de l'àlbum convida a parlar-ne dues setmanes. Avui comentarem algunes anècdotes, els músics i l'estudi. El pròxim diumenge analitzarem les cançons.

L'anecdotari que enrevolta "Blonde On Blonde" ultrapassaria l'espai d'aquest suplement. Tanmateix hi ha alguns fets que destaquen. Si bé no va ser el primer disc doble de la història de la música popular, es tractava del primer realitzat per una estrella del rock; ni The Beatles s'hi havien atrevit. Amb el nou format Dylan trencava la mesura estàndard de l'elapé convencional (35-40 minuts). "Blonde On Blonde", juntament amb l'"àlbum blanc" dels Fab Four, són els únics enregistraments dobles en què no sobra ni un minut. Actualment, amb l'aparició del disc compacte, no té sentit parlar de la durada dels discos ja que el suport digital permet (i quasi miserablement exigeix) més de 60 minuts.

Si estrany era enregistrar un disc doble, poc usual resultava trobar-se amb llargs temes. "Visions Of Johana" i "Stuck Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again" excedien dels 7 minuts; res d'extraordinari per qui havia composat, mesos abans, "Desolation Row", peça d'11 minuts. Ara bé, inusitadament, "Sad Eyed Lady Of The Lowlands" ocupava, sencera, una de les quatre cares del disc de vinil.

Tal com ell i l'insaciable mànager Albert Grossman sempre havien desitjat, per enregistrar "Blonde On Blonde" acudiren als estudis Columbia Music Row de Nashville. Era una de les primeres vegades que es gravava un disc de rock a la ciutat de la música country i, evidentment, el primer cop que unes sessions aixecaven tanta expectació. L'arribada de Dylan i els seus músics, amb una pinta més que sospitosa, va causar sensació entre els professionals membres d'aquella tranquil.la i conservadora ciutat. S'hi hagueren d'avesar ja que Dylan hi va romandre, aproximadament, tres mesos. Les sessions d'enregistrament solien començar a les sis de l'horabaixa i duraven tota la nit. El fet més curiós (i que supera l'anècdota) és que Dylan no hi va dur les cançons preparades; fidel al seu estil d'escriure en qualsevol lloc, mentre els músics fumaven o jugaven a cartes, en composava una i, seguidament, l'enregistraven; i així, una darrere l'altra... Segons el músic Charles McCoy, Dylan reia mentre les composava. L'àlbum del segle s'improvisà sobre la marxa! Ara bé, el més sorprenent de tot és que la majoria de les catorze cançons només s'enregistraran una vegada; "I Want You" fou l'única peça que repetiren.

Sempre li agradà Nashville. També hi enregistrà "Nashville Skyline", un altre disc que deixà astorats els seus fanàtics seguidors: Dylan fent música per a "cowboys" ultradretans!

Charles McCoy, Wayne Moss, Kenneth Buttrey, Hargus Robbins, Jerry Kennedy, Joe South, Bill Aikins i Henry Strzelecki formaven part de la crema d'estupends i superbenpagats músics d'estudi de la ciutat de Nashville. Només dos músics no pertanyien a l'entorn country. Per una banda, Al Kooper, qui ja havia tocat l'orgue tan efectivament a la mítica "Like A Rolling Stone" del disc "Highway 61 Revisited". Per l'altra, Jaime "Robbie" Robertson, l'únic representant de The Band, combo canadenc que en aquella època acompanyava regularment Dylan. Robertson substituïa Mike Bloomfield. El canvi es devia al fet que l'exjueu de Minessota volia un guitarrista menys cru i punyent que Bloomfield ja que "Blonde On Blonde" havia de tenir una atmosfera més plàcida i uns arranjaments més frescs.

Després del llegendari enregistrament, McCoy, Moss i Buttrey formaren la columna vertebral d'Area Code 615, banda que a finals dels 60 enregistrà dos excel.lents i introbables discos. Gràcies a "Blonde On Blonde", Moss i Buttrey, la secció rítmica, varen ser sol.licitats per tocar en una infinitat de discos. El mateix succeí al virtuós de l'harmònica Charles McCoy. Aquell mateix mes de maig del 66, Kooper editaria amb The Blues Project el magnífic "Live At The Cafe Au Go Go".

Les cançons, immenses, són catorze. Parlem-ne....

"Rainy Day Women nos. 12 & 35". Dylan hi volia una atmosfera de banda esbalandrada; per aconseguir aquest efecte intentà contractar músics de l'Exèrcit de Salvació. Kenny Buttrey, el bateria, li digué: "Dimonis! No ho facis! Nosaltres també sabem tocar desafinadament!". De Buttrey va ser la idea d'intercanviar els instruments. Ell tocà la bateria amb les mans i Al Kooper, l'organista, agafà el trombó... Les cròniques de l'enregistrament conten que Dylan es pixava de riure. Totes les estrofes de la cançó acaben amb el mateix vers, "Everybody must get stoned", una de les possibles traduccions del qual és "Tothom ha d'anar col.locat"... Diuen que quan la policia entrà a la casa de Keith Richards per detenir els Rolling Stones acusats de consumir droga, estava sonant "Rainy Day Women..."

"Visions Of Johana". Era Joan Baez la Louise de la cançó que "sosté una grapada de pluja"? La mateixa cantant hi reconeixia diverses referències. Tanmateix, la munió de figures grotesques que hi desfilen, desfiguren qualsevol contacte amb la realitat. Aquesta esplèndida cançó sembla la narració analítica de l'esquizofrènia d'un individu invadit per visions i meditacions al.lucinades; la liquidació d'allò racional a través de l'inconscient ("El fantasma de l'electricitat udola en les seves faccions").

"One Of Us Must Know (Sooner Or Later)". Tendra i exultant, és l'única peça no enregistrada a Nashville; va ser enllestida el gener d'aquell 66 a Nova York. De fet s'edità mesos abans que l'elapé ja que fou el primer dels cinc "singles" extrets. Aconseguí el nº 33 als EUA. Hi toca Rick Danko de The Band.

"I Want You". Un altre "single". Aparentment, la peça més senzilla de "Blonde On Blonde". Paradoxalment, l'única que tocaren dues vegades abans d'enregistrar-la. Darrera la tranquil.la afabilitat, sentiments de frustració ("No vaig nèixer per perdre't/Et desig...")

"Stuck Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again". D'imaginació desbordant, era una mena de segona part de "Desolation Row" (gegantesca cançó de "Highway 61 Revisited"). Una filera de personatges, una acumulació d'imatges aclaparadores. "Stuck Inside..." és la descripció de les divagacions del poeta ancorat a la ciutat de Mobile; aventures psicodèliques en un caricaturitzat paisatge de malsons. La solitud del jo poètic enmig d'universos d'il.lusió. El recompte del fracàs de l'itinerari espiritual emprès des del seu primer disc. Encara no havia tocat davant del Papa.

"Leopard-Skin Pill-Box Hat". El darrer dels "singles". Dylan hi exhibeix un encant còmic que poques vegades ha repetit. Juxtaposició d'àcida crítica cap a les guapes-al.lotes-models-de-barrets-estrambòtics, i de preguntes iròniques al vertader propietari de la pell del capell (el lleopard).

"Just Like A Woman". Es masclista aquesta magistral peça? Marion Meade diu: "Es el catàleg més complet de la visió sexista i blasfema de Dylan. Defineix els trets fonamentals de la dona com a apropiació indeguda dels béns materials dels homes: hipocresia, plors i histèria". Misogínia? Perfecte retrat de les relacions sexuals. Nº 33 als EUA; a GB no va ser editada ja que Manfred Mann n'havia realitzat una triomfant versió. Impagable la de Roberta Flack.

"Sad Eyed Lady Of The Lowlands". Dylan sempre ha dit que era la millor cançó que havia composat. Per a nosaltres, la peça amorosa més completa de la història del rock. Poèticament perfecta. Onze trists minuts plens d'estranys versos ("Els meus ulls de magatzem, els meus tambors àrabs/Els hauria de deixar a la teva porta?/O, Senyora d'ulls trists, hauria d'esperar?"). Desconeixem la interpretació de la feminista Meade; intuïm, però, una visió de la dona com a element màgic, quasi religiós. Si hi hagués emissores de ràdio que l'emetessin constantment, la vida seria més fàcil.

Amb una simbologia recurrent (les prostitutes com a teló de fons, la pluja com a referent directe de la droga...), "Blonde On Blonde" presenta alguns dels temes essencials de Dylan: la destrucció de la comunicació, la presència de la burla en les relacions humanes i la ruptura del procés amorós a través dels diferents conflictes del poeta amb les dones (la Marie d'"Absolutly Sweet Marie", Mona o Ruthie de "Stuck Inside...", o la Louise de "Visions Of Johana"). "Blonde On Blonde", llarguíssim lament agredolç, va ser la troballa feliç de Dylan: aconseguir plasmar el so que sentia al seu cervell; un so fi, de mercuri; or metàl.lic i brillant. Simbòlic, irònic i trasbalsador, "Blonde On Blonde" és una obra insuperable.

El juliol del 1966, dos mesos després de la publicació de "Blonde On Blonde", Dylan es trencà el coll mentre conduïa una flamant Triumph. Va haver de reposar, immobilitzat, durant un mes. Algú va dir que tot era una falsa història fabricada pel mateix Dylan per fugir de la frenètica activitat a què s'havia sotmès els darrers dos anys (gires, discos...). Oficialment no tornà als estudis fins al mes d'octubre del 67. Mentrestant havia sortit un "Greatest Hits". Però Dylan havia continuat treballant amb The Band a una casa de Woodstock anomenada The Big Pink. A la casa rosada enregistrà un grapat d'excel.lents cançons de tots els gèneres i estils, el doble àlbum "The Basement Tapes", inèdit fins al 1975, encara que, piratejat, ja havia fet la volta al món.