DR. JOHN

"Gris-Gris"

Una nit d'estiu a Los Angeles, Malcolm John Rebennack, somià amb New Orleans. Passejades nocturnes per Bourbon Street; peripècies amb caimans pels "bayous"; cuina aromàtica "cajun" a base de "jambalaya" i "gumbo"; "soyez à la mode, parlez français"; rialles de Mardi Gras; orquestres de bruixes tocant "zydeco"; divinitats vudú a Beauregard Street; esperits d'esclaus guaitant pels balcons de ferro forjat del Vieux Carré. Quan es despertà ja era Dr. John, l'Excursionista Nocturn, i creà "Gris Gris" (Atco, 1968), el seu particular homenatge a la ciutat menys americana dels EUA.

Rebennack, de sang europea i índia, hi va nèixer el 1940, quan encara hi havia ecos jazzístics i es covava un original rhythm and blues. Era menut quan començà amb el piano però, bocabadat pels vells discos de blues de son pare, es passà a la guitarra. Visitant infantil dels estudis J&M (propietat de Cosimo Matassa, amic de la família) conegué noms llegendaris de la ciutat (Huey Smith, Allen Toussaint). No és estrany que als 16 anys lideràs bandes, treballàs com a músic de sessió i, amb el temps, compongués peces per a alguns mites de l'escena local (Lloyd Price, Art Neville) i es convertís en caçatalents per al segell Ace, en els estudis del qual s'amarà de sons negroides col.laborant amb Joe Tex, Earl King o James Booker, el millor organista de New Orleans.

Durant els seixanta minvà l'activitat discogràfica de la ciutat i hagué d'emigrar a Los Angeles on aconseguiria una certa fama com a pianista ja que un tret al dit índex, produït en el transcurs d'una brega, l'obligà a deixar la guitarra. The O'Jays, Bobby Darin, Buddy Guy, Johnny Winter, Aretha Franklin, James Taylor, Elvin Bishop, Van Morrison i Harry Connick Jr. són alguns dels músics que han comptat amb els teclats de Rebennack.

A mitjan els 60 els hippis arribaren a Califòrnia i Rebennack s'endiumenjà amb vestits africans, collars caribenys i capells estrafolaris per adoptar un "alter ego", la reencarnació d'un tal doctor John Creaux, The Night Tripper, torrat metge futuròleg del segle XIX, apòcrif príncep africà relacionat amb la santeria tribal de Louisiana.

Harold Battiste era un altre expatriat de New Orleans que a principis del 1968 estava produint una sèrie de cançons per a Sonny & Cher als estudis Gold Star; "Gris Gris" és fruit de les hores sobrants per a les sessions d'aquell duet. La idea bàsica era intentar reviure l'escena de New Orleans, per a la qual cosa reuniren una colla de músics emigrats com ell i coneixedors dels sons càlids del microcosmos de Louisiana: Jessie Hill, Ronnie Barron, Alvin Robinson i Dave Dixon.

Battiste realitzà una producció completament diferent a les coetànies, destacant l'exotisme emanat per mandolines, percussions i instruments de metall quasi fantàstics. Els seus arranjaments convertiren les set peces de "Gris Gris" en un ritual religiós de joia, desproveït de solemnitat. El material, majoritàriament escrit pel Dr. John, es basava en un espès i visual rhythm and blues embolcallat de pinzellades psicodèliques, fruit de la conjuntura lisèrgica.

"Gris Gris Gumbo Ya Ya", beuratge elaborat amb una mandrosa guitarra "bottleneck" i cors femenins de soul que semblaven sortits d'un espectacle ancestral de fetilleria. "Danse Kalinda Ba Doom", pur vudú amb reminiscències flamenques. "Mama Roux", invitació al ball, follia de Mardi Gras composada amb Jessie Hill, gemma del disc que captava l'esperit de New Orleans. Amb "Danse Fambeux" creus que hi ha algú a l'habitació sacrificant gallines. "Croker Courtbullion", saborós instrumental jazzístic de Battiste. "Jump Sturdy", la història d'una traïdora dona dels pantans que morí amb l'ànima als peus. "I Walk On Guilded Splinters", una altra joia de llargues atmosferes tenebroses que Paul Weller versionejà al seu molt recomanable elapé "Stanley Road".

Encara avui, "Gris Gris" és un producte estranyament bell; ja ho era a l'època de la Califòrnia àcida. Entre els hippis, que s'empassaven qualsevol cosa que no dugués corbata, tingué un cert èxit; fins i tot les ràdios emeteren algunes peces.

Un elapé únic i aventurer, elaborat amb rhythm and blues místic, veus bluesy i timbres crus. Música ètnica quan l'etiqueta no s'havia inventat.

Després de "Babylon" (1969), "Remedies" (1970) i "The Sun, Moon & Herbs" (1971, enregistrat amb Eric Clapton i Mick Jagger), Dr. John publicaria un altre gran disc, "Gumbo", impulsat per Jerry Wexler, president del segell Atlantic i admirador de Rebennack a qui havia conegut durant les sessions d'Aretha Franklin en les quals Dr. John tocà l'orgue a l'esplèndida "Spanish Harlem". Un proper diumenge parlarem de "Gumbo", impressionant potinga de rock, funky i Dixieland.