En benefici de la crítica musical intentarem obviar les anècdotes i els escàndols que enrevoltaren la mítica banda de Los Angeles durant la seva curta existència. Ara bé, s'ha de tenir en compte que el líder de la banda, Jim Morrison, ultrapassa qualsevol consideració musical; a més, desviar-se completament de la seva personalitat i de les seves actituds significaria desvirtuar el significat d'un grup únic en la seva època. Per això, començarem amb algunes apreciacions sobre la figura de James Douglas Morrison, nascut el 1943 a Florida.

Segons M.A. Rato, "The Doors eren el cantant, compositor, poeta, actor, alcohòlic i delinqüent Jim Morrison, i tres músics més.". J. Vitoria hi afegeix: "...exhibicionista i conillet d'Indies en alguns laboratoris que reclutaven joves amb ganes de provar en el seu cos tot tipus de fàrmacs... en fi, un al.lot que desitjava convertir el seu cos en un còctel explosiu de sensacions". No us atureu, en tenim més: "provocador", "filòsof", "animal salvatge i sexual", "mite eròtic", "colós generacional"... Uff... Especialment ens agrada la definició de Jean-Louis Lamaison: "Tingué quatre passions: la poesia (William Blake), la filosofia (Nietzsche), els alcohols forts (el "bourbon") i el rock". Per finalitzar, que parli ell mateix: "Som imperiós, temperamental, incontrolable. Tendesc als extrems amb una imaginació desenfrenada que no respecta cap regla moral. En resum, aquest som jo. Mata'm o accepta'm així, ja que no canviaré" (carta enviada a Danny Sugerman el 1969).

En el 65, Jim Morrison i Ray Manzarek (organista) estudiaven a la Universitat de L.A. Conten les cròniques que la banda va nèixer una nit a la platja, quan Morrison li cantà una cançó que havia composat, "Moonlight Drive" (després enregistrada en el segon elapé). A una sessió de meditació transcendental organitzada pel famós Maharishi, Ray contactà amb John Densmore (bateria) i Robbie Krieger (guitarra). El nom "The Doors" va ser extret d'una frase de Blake ("Si les portes de la percepció es netejassin...") que Aldous Huxley ja havia utilitzat en titular "The Doors Of Perception" el llibre en què contava les seves experiències amb la mescalina.

Actuant en el Whiskey-Au-Go-Go, Jac Holzman (que hi havia anat per presenciar Love, una altra mítica banda) ensumà el potencial de la banda i els contractà. Holzman representava el segell Elektra, el qual començava l'expansió dins el rock californià.

Dos reputats homes d'Elektra, Paul Rothchild i Bruce Botnick, varen assumir la responsabilitat del primer disc, titulat simplement, "The Doors" (1967). Es tracta d'un àlbum fantàstic, creatiu i sacsejador, tal vegada el millor de la seva discografia; sense cap dubte, el més espontani ja que l'enregistraren en quinze dies; tenien les cançons (d'altíssim nivell) molt preparades gràcies a mesos d'actuacions en directe; en parlarem d'algunes...

La desesperant "Break On Through (To The Other Side)" obre el disc amb uns bramuls indicadors que ens trobam davant una banda que no té res a veure amb la majoria de les coetànies. "The Crystal Ship" és bella i meditativa. "Twentieth Century Fox" parla de les al.lotes-bagasses aspirants a estrelles de Hollywood. El disc posseeix dues versions: "Back Door Man", oda a la penetració anal, de Willie Dixon, i "Alabama Song (Whisky Bar)" de Kurt Weill i Bertolt Brecht, peça suggerida per Ray Manzarek, admirador de "Grandesa I Decadència De La Ciutat de Mahagonny". En "single", la luxuriosa "Light My Fire" arribava al número 1. "I Looked At You" té unes sorprenents connotacions "beat". L'àlbum es tanca amb la sufocant, edípica, sexual i iniciàtica "The End" que, anys més tard, Francis F. Coppola utilitzà perfectament a "Appocalypse Now". Podríem escriure un parell de pàgines sobre aquesta discutida cançó. El productor Holzman sempre ha negat que Morrison estigués sota els efectes de l'LSD quan l'enregistrà (cosa que ningú es creu). L'estudi era a les fosques; sols hi havia una espelma tènuement encesa; quan acabà la interpretació tots els presents restaren molt de temps en estat de trànsit...

En directe o en disc, The Doors presentaven un so eminentment urbà i descarnat en contraposició a les bandes de la seva zona (Califòrnia), les quals reflectien la cultura "hippie". El primer disc de The Doors era el d'un conjunt influenciat pel "blues" i "rhythm and blues". La majoria de les cançons no combregaven amb les propostes culturals contemporànies (basta escoltar "Break On Through..." o la macabra "The End", més a prop del Teatre de la Crueltat d'Artaud que de la vida bucòlica en comunes). El disc aportava sexe i mort a un panorama en el qual, fins aleshores, només eren acceptats missatges d'amor o ingènues protestes. The Doors eren uns dels pocs representants del costat obscur del "nou somni americà".

La fotografia de Guy Webster per a la portada és molt significativa: un gegantesc Morrison i uns pigmeus acompanyants, cosa que, malgrat tot, no reflectia la realitat ja que les aportacions de Manzarek i Krieger eren essencials per a l'inconfusible so de The Doors.

Immediatament Morrison fou erigit com a nou símbol d'aquell "estiu de l'amor"; Richard Avedon li va fer un reportatge fotogràfic per a "Vogue" i les botigues de roba vengueren milers d'ajustats pantalons de cuir. "Strange Days", el segon disc enregistrat el mateix 1967, confirmava la indiscutible qualitat de The Doors.