THE DOORS

"Strange Days" (1967)

El primer disc, "The Doors", demostrà que una obra rompedora podia vendre un milió de còpies. La perfecta combinació de Willie Dixon i Bertold Brecht convertí Jim Morrison en el símbol sexual de l'"estiu de l'amor". La seva sensual i poderosa imatge, fotografiada per Avedon, brillà en el Vogue. Les botigues de roba esgotaren els ajustats pantalons de cuir i el dimoni amb rostre d'àngel renaixentista esquitxà la seva vida amb incomptables llegendes i gestes; petits incidents, si voleu, que li forjaren la imatge de controvertit colós generacional.

Dos exemples com a mostra; el primer succeí quan encara no havien editat el segon elapé: poc abans d'aparèixer en directe en el xou televisiu d'Ed Sullivan, Morrison, a pesar que havia acceptat canviar la lletra de la luxuriosa "Light My Fire", a l'hora de la veritat no ho va fer, provocant l'escàndol de milenars de televidents que consideraven les paraules de Morrison molt més obscenes que els bombardejos amb gelificador napalm sobre Vietnam. El segon, una setmana després de la publicació de "Strange Days": The Doors actuaven a New Haven; un policia va trobar Morrison darrera l'escenari besant-se amb una al.lota; varen discutir; després, enmig de l'actuació, improvisant versos, el cantant va descriure la situació viscuda abans; la policia pujà a l'escenari i arrestà Jim Morrison per immoralitat.

El novembre del 67, quan no feia ni un any que havien publicat el primer disc, va sortir al mercat "Strange Days" (Elektra). El mateix productor (Paul Rothchild) i el mateix enginyer de so (Bruce Botnick) per a un material la majoria del qual havia estat escrit el 1966. Per tant, un disc molt similar a l'anterior (és a dir, excel.lent), amb la diferència que tingueren molt més temps per a enregistrar-lo. A "Strange Days", The Doors continuaven utilitzant estructures poc complexes i plantejaments senzills, cosa que els allunyava de la resta de bandes californianes, massa preocupades de transmetre els efectes dels al.lucinògens a través de llargues improvisacions instrumentals. The Doors, en el fons, eren simplement una bona banda blanca que tocava blues; ara bé, presentaven unes lletres que els feien ser un dels pocs representants del costat obscur del "nou somni americà". Per ser un segon disc, "Strange Days" no estava excessivament polit. Amb cançons molt semblants a l'anterior, posseïa duresa i agressivitat. L'única gran novetat era la utilització, per primer cop dins l'estudi, d'un baixista (Douglas Bubachs, dels desconeguts Clear Light).

Des de la brevíssima i tortuosa "Horse Latitudes" a l'extensa "When The Music's Over", deu són les peces de "Strange Days". "Moonlight Drive, la cançó que Morrison havia composat en el 65 i que havia cantat a Ray Manzarek quan es conegueren a la platja de Venice. "People Are Strange", senzill que aconseguí el nº 12 als EUA. "Strange Days", amb un interessant arranjament de veu distorsionada. "Moonlight Drive", comercial i efectiva. "Love Me Two Times", de Rob Krieger, amb aires sensuals com la famosa "Light My Fire". Encara que no ho assenyalin els crèdits, també és de Krieger "You're Lost Little Girl"; sembla que estava dedicada a Nico.

Per a nosaltres, un dels moments més àlgids de l'elapé és "Horse Latitudes", miniatura de minut i mig en què Morrison recita un intens poema que havia escrit en l'adolescència; a "Horse Latitudes" copsa l'instant en el qual els cavalls dels conqueridors són sacrificats per alleugerar el pes de la nau: "Quan la mar calmada conspira una armadura/I els seus corrents taciturns i avortats/Procreen monstres diminuts/La vertadera navegació és morta/Instant desagradable/I el primer animal és llançat a la mar/Amb les potes furiosament agitant/L'inflexible galop verd,/I els caps s'aixequen súbitament/Equilibri/Fràgil/Pausa/Consentiment/En la muda agonia nasal/Curosament purificada/I finalment segellada". Al llarg de la seva curta existència, Morrison utilitzaria diverses vegades el cavall com a símbol recurrent de la bellesa trencada.

També hem de destacar "When The Music's Over", similar a "The End" quant a extensió (onze minuts), menys fúnebre, més reivindicativa (inclou la cèlebre frase "Volem el món i el volem ara!" que si bé avui pot sonar a anunci de compreses, en el 67, en plena guerra del Vietnam, causava consternació). "When The Music's Over" guanyava en directe perquè era idònia per a les constants improvisacions dignes de teatre alternatiu que Morrison realitzava (encara avui imitades per barats galifardeus). Trenta anys després, però, no és una simple peça estàtica i ritual: "Cancel.la la meva subscripció a la/Resurrecció,/Envia la meva credencial a la/Presó/Hi tenc alguns amics... Abans de sumir-me/En el gran somni/Vull escoltar/El crit/De la papallona...".

Poèticament, a "Strange Days", Morrison seguia desplegant imatges atrevides, a vegades indesxifrables; la quadriculada ciutat de Los Angeles encara no ha estat descrita de manera tan apocalíptica; llevat de The Velvet Underground, ningú no ha dibuixat com Morrison una urbs nocturna de forma tan buida i paranoica. En alguns casos les lletres se superposaven sobre la melodia preestablerta; a vegades, però ("When The Music's Over"), la poesia ja estava definida, i la música era comparsa.

"Strange Days" aconseguí el número 3 a les llistes dels EUA, mentre que no triomfà a Europa on, lentament, el mite Doors es consolidava.