"Donovan's Greatest Hits" (recopilació)

Amb granota texana i gorra plana de cotó gruixat, acompanyat de guitarra acústica i d'una inefable harmònica amb arnès, Donovan va ser presentat el 1965 com l'equivalent britànic de Bob Dylan, el rei del folk. Tanmateix, "el jueu de Minessota", amb elapés vertiginosos com "Bringing It All Back Home" i, sobretot, "Highway 61 Revisited", a base de guitarres punyents, acabava de dinamitar el folk.

Hereu insular dels "beatniks" i rodamón del "flower power", mentre durà el rotllo de "pau i amor", realitzà una carrera de bard hippiós més que interessant; fins i tot, modèlica. Quan l'època dels Grans Pensaments acabà, va continuar enregistrant material. Però ja no interressà a ningú. A finals del mil.lenari, Donovan encara entrega material. Obviau-lo; és massa espiritual per a aquests durs temps neofeixistes. Avui parlarem de la seva millor època.

Donovan Leich (Glasgow, 1946), s'interessà de jovenet per la música folk. N'aprengué escoltant peces de Seeger, Guthrie, Baez, Dylan i Collins. L'any 1965, l'atzar el conduí al programa de televisió "Ready, Steday, Go". Aparèixer-hi podia ser un certificat de futur (en aquell temps només hi havia dos programes per al jovent: "Ready..." i "Top Of The Pops"). Donovan s'ho muntà d'allò més bé parodiant les llistes d'èxit i els intèrprets famosos (Tom Jones, Gene Pitney). Com a exitós joglar sarcàstic (qualitat que aviat abandonà), hi romangué tres setmanes; totd'una enregistrà un "single" en la més pura línia del Dylan utòpic, "Catch The Wind", el qual aconseguí el nº 4 a GB i el 23 als EUA. A pesar de no comptar amb la simpatia del sector més ortodox del folk britànic, i dels menyspreus que va rebre de Dylan (cansat d'ensopegar amb una plèiade d'imitadors), el segon senzill, "Colours", aconseguí el mateix èxit. I, a partir d'aquí, el triomf: bons "singles" produïts esplèndidament per Mickie Most; encapçalament (junt amb Joan Baez) d'una marxa-protesta a Trafalgar Square contra la guerra del Vietnam; aparició victoriosa en el Newport Folk Festival (el mateix any en què Dylan fou escridassat per electrificar-se); gires reeixides per Europa; fugides del context folk, atracant-se a les maneres pop. Fins i tot composà música per al National Theatre. Durant el període 65-68, Donovan Leich, amb bones dosis de misticisme i d'imagineria colorista, fou un dels imprescindibles.

Ell va ser una de les moltes estrelles del rock que durant aquella època s'interessà pels cursos de meditació transcendental impartits pel guru Maharishi Yogi, qui freqüentment era visitat per The Beatles, The Beach Boys, Mick Jagger o l'actriu Mia Farrow. Tots els esmentats perderen la inclinació mística quan s'adonaren que el Maharishi era un empaitador sexual de primera (Lennon va escriure la cançó "Sexy Sadie" pensant-hi). Donovan, que encara avui està penjat de la cultura hindú, va ser un dels pocs que romangué al seu costat, agraït per l'eterna inspiració.

L'status de Donovan, en el simpàtic Swinging London, era ben alt. N'és prova l'assistència com a prominent membre de l'audiència quan The Beatles estrenaren "All You Need Is Love" en el pioner "Our World", primer xou internacional retransmès en directe a través de televisió via satèl.lit, el juny del 67.

Ja sabeu que a "Clàssics del rock" no som amics de les recopilacions; avui, excepció molt pertinent, ja que "Donovan's Greatest Hits" (Epic, 1969) inclou quasi tot el material imprescindible del trobador de Glasgow. No hi sobra res; en tot cas hi manquen dues excel.lents peces: "Turquoise" i "Universal Soldier", mítica composició original de Buffy Saint Marie, paradigma de la cançó protesta.

"Donovan's Greatest Hits" és format d'onze composicions que abracen el seu període d'esplendor. "Catch A Wind" començà la "donovanmania"; quan s'edità va competir en les llistes (i va guanyar) amb "The Times They-Are A Changin'" de Dylan. "Sunshine Superman", bomba als EUA gràcies a una eficient mescla de folk i de pop. "Hurdy Gurdy Man", una de les poques vegades en què utilitzà la guitarra elèctrica solista. "Lalena", amb simples i encertats arranjaments de flauta. "Mellow Yellow", on el folkie Donovan que ja havia provat la mescalina, es feia acompanyar d'una bona secció de metall; en l'enregistrament, hi participà Paul McCartney; compte amb les lletres, en la tradició del "sense sentit". "Jennifer Juniper", ambrosíaca peça dedicada a Jenny Boyd (germana de Patti Boyd, esposa de Harrison i Clapton). "There Is A Mountain", perfecta composició d'estructura caribenya; lletres d'un haikú japonès del segle XVI; Harold Mc Nair i John Carr, brillants a la flauta i a les congues. "Epistle To Dippy", psicodèlicament barroca amb un clavicordi seràfic. I, també, la que per a nosaltres és la millor composició de Donovan Leich, "Season Of The Witch", àcida cançó que poc després va ser interpretada per Al Kooper a l'incomparable elapé "Supersession".

Amb una veu plena de colors i utilitzant sensuals instruments acústics, el simpàtic, l'al.legòric i "new ager avant la lettre" Donovan Leich hagué de passejar, injustament, el sambenet de "Dylan britànic". Se'n sortí bé. Al manco aconseguí , el 1969, un contracte per dos milions i mig de dòlars. Com abans dèiem, durant la dècada dels 70 publicà una col.lecció d'àlbums que no aportaren res de nou. Durant els 80, silenci. El 1990 va ser repescat pels Happy Mondays, els quals feren una peça titulada "Donovan". L'any passat, els fabulosos Luna enregistraren una emocionant versió del ja clàssic "Season Of The Witch".

"Donovan's Greatest Hits". Enginyós, simpàtic i combatiu sense virulència. Imprescindible de la dècada del pàtxuli.