"Dire Straits" (1978)

Estiu del 78. Encara durava la ressaca produïda pel primer elapé dels Pistols quan, perplexos, escoltàrem una enganxifosa cançó dibuixada per una nítida i saltívola guitarra que parlava d'una banda de jazz. L'estil de la peça (música i forma d'interpretar) era molt semblant a l' utilitzat per J.J. Cale; però allò era massa alegre per ser interpretat pel gran Jean Jacques. El locutor radiofònic ens informava d'un conjunt nou i de la composició. Dire Straits; "Sultans Of Swing". Aquells que s'havien quedat desenganxats amb l'adveniment del "punk" tenien una salvació! Els que consideraven que els lliuraments de Clash, Pistols o Ramones eren carn massa dura, però que la música dels primers anys de la dècada era insulsa i avorrida, tenien on capguardar-se. Enmig del vòrtex elèctric d'energia descontrolada, com pogué sorgir un projecte tan exquisit? Idò Mark Knopfler ho aconseguí certerament, escapant de l'anonimat i enlluernant tothom. Ben prest, però, la meravella del primer disc donà pas a entregues mimètiques i ampul.loses que convertirien Dire Straits en un dels màxims exponents d'allò que durant els anys 80 s'anomenà AOR, és a dir, rock orientat cap als adults: música per a emissores de FM conservadores, feta per a les exigències del mercat.

Mark Knopfler (guitarra solista, compositor), era un professor d'anglès, aficionat a les sis cordes, amb un caramull de cançons escrites. El 1977 muntà un conjunt amb el seu germà Dave (guitarra rítmica) i el baixista John Illsley; l'únic músic professional era el bateria Pick Withers. Assajaren el material de Mark i encara no saben com pogueren reunir les 120 lliures que els costà pagar un cap de setmana a un estudi on enregistraren una maqueta amb cinc cançons (entre les quals ja hi havia les mítiques "Sultans Of Swing" i "Water Of Love"). Dugueren les cintes a Charlie Gillet, "disc-jockey" de Radio London, que per aquell temps començava a estar fart de "punk" i música sinistra. Els arpegis de Knopfler el seduïren i hi ensumà molts de doblers. Passà la maqueta al segell Vertigo (subsidiari de la poderosa Phonogram). A principis del 78 entraren als Basing St. Studios londinencs; abans havien tengut temps de posar a punt el repertori gràcies a la gira realitzada amb Talking Heads, una de les bandes més prometedores de la temporada. A l'estudi s'enrevoltaren de gent professional: el productor Muff Winwood (germà d'Stevie Winwood) i l'enginyer de so Rhett Davies (King Crimson, Eno, Roxy Music...). L'elapé "Dire Straits" (Vertigo) costà la irrisòria quantitat de 12.500 lliures.

En primer lloc s'edità el "single" "Sultans Of Swing" (maig del 78); no tingué èxit. El juny es publicà a Anglaterra l'elapé amb resultats acceptables (nº 37). A finals d'any l'àlbum apareixia als EUA on rasà (nº 2). Per efectes de simpatia (publicitat, ràdios...) el disc tornà a funcionar, esplèndidament, a Anglaterra (nº 5), on es mantingué dos anys (!) a les llistes d'èxit. A més, l'àlbum va triomfar a Austràlia, a Nova Zelanda i a Europa. Amb aquests números imaginau-vos la munió de discos que varen vendre. Qui no té un disc dels Dire Straits a ca seva?

Durant aquest temps i enmig del vertigen comercial, Mark Knopfler no va perdre el temps; a Amèrica contactà amb la multinacional WEA i encolomà Bob Dylan qui el contractà perquè tocàs la guitarra a "Slow Train Coming", disc que anunciava la seva conversió al cristianisme. A més a més, ja tenia preparades les cançons del segon disc dels Dire Straits.

Però deixem de banda les dades (molt significatives per entreveure el fenomen comercial que es cuinava) per analitzar musicalment l'àlbum. Vint anys després de la seva realització seguim pensant el mateix: es tracta d'un sorprenent i fenomenal disc de debut. Fins i tot formós. Muff Winwood fabricà una producció sòbria; deixà que els quatre instruments bàsics del "rock" sonassin amb frescor; emfatitzà, evidentment, la guitarra de Knopfler, brillant i espontània, amb una tècnica aconseguida després d'escoltar molt "rockabilly" i "country" (estils d'on provenen els puntejos cristal.lins i dolços. No hi sobra cap cançó; per destacar-ne algunes direm que "Southbound Again" recorda el Clapton de mitjan els setanta; "Sultans Of Swing" és una peça èpica, un himne imprès a la memòria. "Water Of Love", la més bella peça de l'àlbum, és interpretada a l'estil de J.J. Cale, amb "laid-back", és a dir, com si els músics tinguessin mandra, però amb decisió. "Six Blade Knife" també ens fa recordar Cale. Com a marca de la casa hi trobam la magra i roncadora veu de Knopfler. Lletres efectives, sense pretensions i amb imatges ben aconseguides. Mescla urbana de "blues" i "country", sembla més un enregistrament americà que no britànic. Un fantàstic disc ple de cançons que desprenen un hàlit romàntic, manufacturat per una banda exempta de sofisticacions.

El 1979 enregistraren el segon elapé, "Communique", que venia a ser una còpia exacta del primer; va vendre autèntiques barbaritats. "Making Movies" (1980), tercer treball, representava un cert canvi (introducció de teclats i peces més llargues); és un bon disc. De tota la resta d'enregistraments, val més oblidar-se'n: música buida i redundant, èpica barata per a tots els públics... Però, sempre ens quedarà el primer elapé; sempre tendrem els "soldans del swing".