Eric Clapton és un dels protagonistes principals del període 1965-1970, anys en què es realitzaren els discos imprescindibles per entendre l'evolució del rock. En aquestes columnes ja hem comentat la majoria d'aquests enregistraments: la col.laboració amb John Mayall ("Bluesbreakers"), els millors treballs de Cream ("Fresh Cream" i "Disraeli Gears"), i la curta etapa de Blind Faith. Pàgines selectes d'un llibre sonor que es completen amb el doble elapé que edità el 1970: "Layla And Other Assorted Love Songs" (RSO).

El 1969, després de la desfeta de Blind Faith, Clapton va participar amb John Lennon al festival Rock And Roll Revival de Toronto; d'aquella actuació, se'n va publicar l'irregular "Live Peace In Toronto". A principis del 1970, sempre a la recerca d'un impossible anonimat, el guitarrista s'enrolà a les files de Delaney & Bonnie & Friends, banda amb la qual enregistraria "On Tour", un disc en què es fa difícil distingir els acords de Clapton. Amb l'ajut de músics de Delaney & Bonnie, aquell any va editar el seu primer disc en solitari. "Eric Clapton" va decebre els fanàtics de Cream ja que el soul i el gospel hi brillaven molt més que el blues rock a què els tenia avesats. Tanmateix és un disc interessant: "Easy Now", "Blues Power" i, sobretot, "After Midnight" de J.J. Cale, són bones peces on Clapton toca relaxadament.

Quan aquell disc s'edità el juliol del 1970, Clapton ja havia format una banda amb tres músics que provenien de Delaney & Bonnie: Jim Gordon (bateria), Carl Raddle (baix) i Bobby Whitlock (teclats). Pocs minuts abans d'actuar per primera vegada el grup encara no tenia nom. Improvisaren i es decidiren pel de Derek And The Dominos. Els "Dominos" eren, evidentment, els tres músics citats i "Derek" procedia d'un joc de paraules entre "Del" i "Ricky", noms amb els quals es coneixia Clapton en els cercles íntims. "Era un grup format a parts iguals i en igualtat de condicions -digué Clapton-. Jo no volia un tracte preferent que posàs en desavantatge uns músics poc coneguts". La promoció de Derek And The Dominos, de cap de les maneres, s'havia de basar en el nom del guitarrista.

L'agost del 1970 els quatre músics partiren cap als estudis Atlantic South Criteria de Miami on els estava esperant el productor Tom Dowd. Allà es produí una feliç coincidència que va fer possible l'elaboració del millor disc del 1970. The Allman Brothers es trobaven als mateixos estudis finalitzant "Idlewild South", el seu segon elapé. Tom Dowd havia parlat amb el guitarrista Duane Allman i li havia demanat de participar en una de les sessions; Duane, un dels guitarristes més fins del segle, s'hi negà ja que no es considerava a l'altura de Clapton ("Clapton is God!"). Només arribar a Miami, Clapton, que coneixia els treballs de Duane, especialment les col.laboracions realitzades per a Aretha Franklin i Wilson Pickett, s'assabentà que The Allman Brothers oferien un concert. Hi va anar i quedà encisat amb el guitarrista que, un any més tard, moriria a conseqüència d'un accident de motocicleta. Quan es trobaren als estudis, Clapton el va rebre amb els braços oberts. Parlaren, intercanviaren idees, assajaren i poliren algunes cançons del que havia de ser una obra mestra. Per a Clapton, la trobada amb Duane Allman va ser màgica; des de Jimi Hendrix no s'havia topat amb un altre guitarrista contemporani de qui aprendre.

Les sessions de "Layla" varen ser intenses (en només deu dies enregistraren les catorze cançons) i ben preparades per Dowd (hi havia cinc enginyers de so), ja que, pràcticament, no hi feren mescles ni retocs. Algunes cançons (les primeres en l'ordre editat) ja estaven compostes quan arribaren a Miami; la resta, però, es finalitzaren als estudis o s'hi improvisaren ("Key To Highway" de Willie Broonzy i "It's Too Late" de Chuck Willis).

Abans de continuar hem de dir que parlar de "Layla", per a Clapton, era parlar de Patti, l'esposa de George Harrison, de la qual estava perdudament enamorat. Si Duane Allman va ser el catalitzador del disc, Patti Harrison (amb qui, anys després, Clapton es casaria), va ser la gènesi de les composicions amoroses de "Layla". Així, "I Looked Away" i "Bell Bottom Blues" semblen confessions personals i la depressió de l'amant rebutjat es palpa a les abundants mostres de blues ( escoltau "Nobody Knows You When You're Down And Out" de Jimmie Cox i "Have You Ever Loved A Woman" de Billy Miles, en la qual les imatges de Patti Harrison es difuminen entre les tristes notes). "I Am Yours", amb lletres del poeta persa Nizami, està amarada d'orientalisme. "Little Wing", composició de Hendrix, és un sentit i psicodèlic homenatge al guitarrista que acabava de morir. "Tell The Truth" i "Why Does Love Got To Be So Sad?" són llampecs de l'encertada química entre Clapton i Allman. La guitarra "steel" del sudenc crema a "Anyday".

Finalment, parlem de la peça que dóna títol a l'àlbum. Inspirada en el poeta Nizami, "Layla" és la celebració de la història del rock. L'inicial "riff" de Duane, intens i dramàtic, ultrapassa el mite i ha esdevingut microbandasonora de la música pop. Els passatges hiperaguts de la Gibson d'Allman es fonen amb els precisos i densos de la Fender claptoniana. Feliç idea de Tom Dowd la de fusionar-hi la coda pianística enregistrada pel multiinstrumentista Jim Gordon. La veu de Clapton, romànticament desesperada, mai no havia sonat tan bé. Indubtablement, "Layla" és un petit himne d'esperança i redempció.

Aquells dies de perfecció musical suposaren, per a Clapton, la caiguda a un pou sense fons ja que a Miami consolidà l'adicció a les drogues fortes: "Durant les darreres sessions -va dir Clapton- haguérem d'anar molt en compte ja que havíem estat prenent herba, coca, heroïna, cervesa, vi i tot l'imaginable. Enregistràvem com si estiguéssim dins un úter en què s'havia fet el buit". Des del 1970, Eric Clapton no ha tornat a enregistrar res semblant. Trenta anys de sequedat creativa.

El productor Giorgio Gomelsky era el propietari del quadre de Schonberg que Clapton elegí per a la portada. Simplement volia la pintura, sense nom ni logotips que indicassin que ell hi tocava. Tal vegada per això, "Layla And Other Assorted Love Songs" va ser un fracàs comercial a GB, on la crítica musical no volia saber res del guitarrista. Als EUA només aconseguí un tímid nº 16. Curiosament, quan la cançó "Layla" s'edità en senzill l'estiu del 1972, va ser un èxit mundial.