Després de l'exitós "In Rock", en el 1971 enregistraren el disc de transició "Fireball", menor que l'anterior i preàmbul de la que serà segona joia metàl.lica de Deep Purple: "Machine Head" (Harvest, 1972). Sorprenentment no acudiren als típics estudis per enregistrar-lo; ho feren en el passadís d'un hotel de Montreux gràcies a la unitat mòbil dels Rolling Stones. A diferència de "In Rock" va ser composat i gravat en quinze dies. "Machine Head" posseeix un so diferent, més càlid i espontani, però igualment atronador. Hi ha algunes de les peces clau del repertori que ràpidament es convertiren en marca de milions de frenètics cabelluts arreu de tot el món. "Highway Star", amb una vibrant entrada i amb els millors moments de Richie Blackmore. "Lazy", realment vertiginosa. "Smoke On The Water", cançó bàsica per a qualsevol aprenent de baixista rocker; molt aferradissa i, sens dubte, una de les cinc o sis composicions imprescindibles en la ja llarga història del "hard rock". Totes les peces de "Machine Head" són lliçons del gènere. S'hi utilitza massivament el recurs de la tonada forta repetida "in crescendo" fins a arribar al (aparent) caos instrumental. Força animal elaborada, amb una banda més compacta i compenetrada. Sense aquest elapé no haurien existit grups com AC/DC o Iron Maiden. Gran part de composicions del disc varen servir de base per a l'enregistrament, en directe, de "Made In Japan", album al qual algun dia dedicarem una plana sencera.

Tant a "In Rock" com a "Machine Head" hi trobam rigorosos treballs de composició, amb una estructura quasi perfecta gràcies a la coordinació entre les parts de guitarra, veu i teclats. El so farà època i serà infinitament copiat. Indubtablement, aquests són els discos clàssics de Deep Purple; comparat amb ells, tota la resta de la seva discografia és secundària.