Encara que a "Clàssics del rock" no ens sentim d'allò més atrets cap als volums brutals o a les desmesures beladores, la veritat és que ja hem analitzat algunes de les bandes seminals de rock dur (Led Zeppelin, The Jeff Beck Group, MC5 i The Jimi Hendrix Experience). Dels grups precursors de les fortes sensacions metàl.liques, realment, sols ens resten Black Sabbath i els convidats d'avui, Deep Purple.

Deep Purple es formà el 1968 i navegà per l'oceà del "hard rock" fins al 1975. Tornaren durant la dècada dels vuitanta, aprofitant la revitalització del gènere i, segons diuen, encara segueixen actuant a concerts davant un nombrós públic la majoria del qual està format per al.lots que podrien ser els seus néts. Tanmateix tota la crítica està d'acord en ressenyar el període 1970-72 com el més interessant i innovador de la banda. Així, els discos més destacables de la Púrpura Profunda són "In Rock" i "Machine Head"; a més del que tal vegada és el disc en directe més famós de la història del rock: el mític "Made In Japan".

Els fundadors del grup varen ésser Jon Lord (teclista amb estudis clàssics), Richie Blackmore (intens guitarrista), Ian Paice (potent bateria), Nicky Simper (baixista) i Rod Evans (cantant). Aquesta formació enregistrà tres discos de blues rock psicodèlic: "Shades Of Deep Purple", "Book Of Taliesyn" i "Deep Purple" són elapés que ens mostren un grup desorientat; una pseudo-derivació dels nord-americans Vanilla Fudge. L'entrada de dos nous membres, el baixista Roger Clover i l'histèric cantant Ian Gillan, canviaria el rumb de la banda. Abans, però, Deep Purple realitzaria un dels discos més pretenciosos i esquizofrènics coneguts: "Concerto For Group & Orchestra", àlbum enregistrat amb The Royal Philharmonic Orchestra al Royal Albert Hall; una tabarra simfònica molt poc recomanable.

Després de la híbrida experiència i amb les incoporacions esmentades, bandejant la preponderància dels teclats, la banda aconseguí un so autènticament granític i trepidant. Durant l'estiu del 1970, editaren el que és un dels primers discos d'autèntic rock dur: "In Rock" (Harvest). Sembla que tots els membres de la banda s'han posat d'acord en tocar més fort i intensament, assolint una impactant descàrrega plúmbia. La llegenda conta que durant el llarguíssim enregistrament del disc (aproximadament sis mesos), els "VU meters" (agulles indicadores del senyal de gravació) sempre estaven en vermell. Un so dens, d'atmosferes penetrants, amb melodies molt físiques. Segons Xisco Rojas, expert en discografia metàl.lica, "In Rock" seria el diamant en brut que a "Machine Head" varen polir i convertiren en fina gemma. Disc revolucionari dins l'escena, "In Rock" és una cimera del rock dur. Tres cançons, ja clàssiques, destaquen per damunt les altres: "Speed King", que obria l'àlbum com si d'una piconadora es tractàs; una autèntica tamborinada sonora. "Black Night", primer senzill extret de l'àlbum, peça potent i esmicoladora.I "Child In Time", llarga composició de desenvolupament "in crescendo" amb un clímax final molt ben aconseguit gràcies a la impressionant veu de Gillan.

A la portada, els caparrots dels músics han substituït les efígies dels presidents nord-americans. Encertada paròdia, dissenyada per Tony Edwards, de la mega-escultura de Gutzon Borglum al mont Rushmore.