Una de les millors edicions del mític festival de Monterrey va ser la del 67. La majoria de les bandes actuaren esplèndidament; Canned Heat (juntament amb Jefferson Airplane, Big Brother i The Jimi Hendrix Experience) hi va destacar. Per als seus membres, aquell mes de juny començà la glòria en forma de contracte amb la discogràfica Liberty, segell en el qual editaren el material més interessant i representatiu de la seva carrera (67-71). La seva música fou perfecta banda sonora dels grans festivals a l'aire lliure on, per damunt de tot, importava el gaudiment col.lectiu. Acabada la festa del "flower-power" el "boom" del blues es va anar apagant i el somni hippi s'extingí; Canned Heat, un dels grups estendards d'aquella ufanosa forma d'entendre la vida, continuà enregistrant treballs dignes i professionals. Durant els 80, a pesar de la desaparició d'alguns del membres més representatius del conjunt, continuaren actuant honorablement en circuits de segona categoria.

Com moltes de les bandes amants del blues (Groundhogs, Stones, Chicken Shack...), Canned Heat agafaren el nom d'una antiga peça de l'obscur "bluesman" Tommy Johnson. Succeïa el 66. Els hirsuts individus que formaren La Calor Enllaunada foren: Al Wilson, especialista en guitarra "slide", de la qual extreia un cristal.lí so; també tocava l'harmònica i cantava amb una peculiar veu; Bob Hite, àlias "ós", degut als més de 120 quilos de pes, era la veu solista. Al i Bob eren dos fanàtics experts en blues, estudiosos i propietaris de grans col.leccions de discos (especialment plaques de 78 revolucions per minut). Els altres membres fundadors varen ser Henry Vestine, guitarrista esquinçador que havia tocat amb The Mothers de Frank Zappa; l'excepcional baixista Larry Taylor (que s'havia endurit tocant amb Jerry Lee Lewis i The Monkees); i el bateria Frank Cook, procedent de les files del jazz. Aquesta formació enregistrà el primer elapé.

Com a bons puristes s'iniciaren en el blues rural del Mississipi, estil que paulatinament mesclaren amb el boogie, el rhythm and blues i la música progressiva típica de l'època: al cap i a la fi, la música que el públic festiu de l'època demanava. Amb aquesta barreja varen ser innovadors, sobretot gràcies als arranjaments que utilitzaven, aconseguint crear un llenguatge nou i personal, més agressiu, en part, que el que s'estava realitzant a Anglaterra, bressol del renaixement blues.

Per a nosaltres, el primer gran disc va ser el segon enregistrament, "Boogie With Canned Heat" (Liberty, 1968), produït brillantment per Dallas Smith i amb la incorporació d'un nou bateria, el mexicà Adolfo "Fito" De La Parra, qui havia tocat amb la venerada Etta James. "Boogie With..." és un disc fabulós, sòlid i marxós, del qual excel.leixen dues peces, imprescindibles per a la vida de qualsevol neo-hippi: "On The Road Again" (cançó originalment enregistrada el 1928 per la Memphis Jug Band), amb la intrigant veueta de Bob Hite, les seques bufades de Wilson i el baix demolidor de Taylor; "On The Road..." és, sens dubte, la composició més emblemàtica de la banda; en senzill aconseguí el nº 8 a les llistes americanes; l'altra gran cançó és "Fried Hockey Boogie", extensa cançó de més d'onze minuts en què Larry Taylor fa gala d'un apassionant ritme amb el seu portentós baix. La guitarra de Wilson és esplèndida a "Marie Laveau". Vestine fa el mateix a "Turpentine Man" (on també toca el piano Sunny Land Slim). "Boogie With Canned Heat" triomfà als EUA (nº 5) i a Gran Bretanya on sempre han disfrutat d'un fidel auditori.