Des del naixement del rock, Europa ha actuat simplement com a caixa de ressonància. Es cruel comparar els assoliments del rock anglosaxó amb les pobres troballes efectuades al continent. Europa s'ha limitat a repetir, tardanament, els esquemes sorgits als EUA i a Gran Bretanya. L'únic territori destacable per mèrits propis és Alemanya, on una sèrie de conjunts experimentaren amb l'electroacústica i la tecnologia. Art i ciència donaren pas a bandes com Faust, Neu!, Kraftwerk, Can, Amon Düül i Ash Ra Tempel. Visionàries, d'incontestable personalitat pròpia, creadores d'investigacions sonores que obriren noves vies, amb el temps, molt aprofitades (la imparable música tecno en seria l'exemple més clar). Ritmes freds, agitats i cerebrals que tingueren com a gran període els anys compresos entre el 68 i el 75.

Moltes de les bandes alemanyes varen nèixer a remolc de moviments sociopolítics. En el 66, cèl.lules marxistes i anarquistes de la Universitat Lliure de Berlín crearen les conegudes com a Comunes 1 i 2. De la primera sorgí Amon Düül, conjunt format per artistes i músics; en els seus primers introbables elapés bateguen ecos polítics. Després, com a Amon Düül II, realitzaren una producció més oberta i comercial. Tanmateix el grup més polititzat va ser Floh De Cologne que en el primer disc inclogueren textos de Karl Marx. Quasi tots intentaren entrar en els canals comercials; Virgin Records hi apostà, distribuint-los per Europa; es crearen etiquetes que tingueren un cert èxit: "rock alemany", "deutsche rock", "krautrock" (nom d'una peça dels magnífics Faust). Un lligam comú a tots els conjunts va ser l'experimentació electrònica, cosa que, evidentment, no iniciaren. Begueren de Frank Zappa, Grateful Dead, Pink Floyd, Soft Machine, Velvet Underground... Aprengueren dels clàssics contemporanis (Stockhausen, Cage, Berio) i dels músics de l'escola de Nova York (La Monte Young, Glass, Riley). El periodista Rolf Ulrich Kaiser i el productor Peter Meisel en varen ser els màxims teoritzadors. Kaiser va escriure un plumbós llibre, fins i tot editat aquí. Meisel fundà el segell Ohr, amb unes portades provocadorament avantguardistes. El temps ha posat algunes coses en el seu lloc; per damunt de preferències personals (Popol Vuh i les fantàstiques bandes sonores per a pel.lícules de Werner Herzog, "Aguirre" i "Cor De Cristall"), dos són els noms essencials del "krautrock". Kraftwerk, profetes de l'electrònica i pares dels "technoheads", i Can, els convidats d'avui.

Perfil dels components de Can: Irmin Schmidt (orgue, teclats), n. 1937; hagués arribat a ser un excel.lent director d'orquestra de no haver escoltat gent tan perniciosa com Zappa i Hendrix; estudià amb Berio, Ligeti i Stockhausen; s'especialitzà en música ètnica; d'aquesta afició surten els temes de Can que duen les sigles E.F.S. (Sèries de Falsificació Etnològica, sobre ritmes albanesos, hawaians, japonesos...). Holger Czucay (baix, manipulació de cintes...), n. 1938; membre de la Filharmònica de Berlín; deixeble de Xenakis i Stockhausen; corromput miserablement pel jazz i pel rock. Jack Liebezeit (bateria, percussió), n. 1938; visqué a Barcelona; tocà en diferents bandes de jazz (Chet Baker, Tete Montoliu). Michael Karoli, n. 1948; als 12 anys dominava el violí i la guitarra i ja havia format una banda de dixieland; llicenciat en Dret; pervertit musicalment pel seu professor Czucay. Malcolm Mooney, pintor i escultor afro-americà; quan el fitxà Schmidt venia d'un llarg viatge per Orient i no havia vist mai un micròfon; amb problemes psíquics i dolgut pels prejudicis racistes, marxà prest a Nova York. Kenji "Damo" Suzuki, japonès que en el 70 substituí Mooney; deixà la banda per fer-se Testimoni de Jehovà.

Succintament, primeres passes fins a "Tago-Mago", el gran disc de Can: Amb la idea de realitzar música espontània i col.lectiva, formaren el grup Inner Space; un mecenas avantguardista els deixà el castell de Schloss Norvenich perquè hi assajassin; allà, amb mitjans molt pobres i ja amb el nom de Can, experimenten mescles de rock, sons ètnics i free-jazz, editant "Monster Movie" (Music Factory, 1969). En el 70 publiquen l'interessant i dispers "Soundtracks" (Liberty), recopilació de música per a pel.lícules; inclou les esplèndides "Mother Sky" i "She Brings The Rain". El febrer del 71 sortí al mercat el doble disc "Tago-Mago" (Liberty), una de les obres mestres de la dècada, disc imaginatiu i revolucionari, lluny del rock convencional. En un principi havia de ser senzill, amb quatre temes. Hildegart, l'esposa de Schmidt, els animà a incloure el material més estrany (les tres darreres peces del disc compacte); una autèntica exploració al.lucinant, un viatge astral format per ritmes primitius que es repeteixen fins a crear onades hipnòtiques. Damo Suzuki hi canta extasiadament indesxifrables textos anglo-japonesos; unit a la massa sonora, Suzuki recita salmòdicament. El vertader solista és la preponderant guitarra de Karoli (àvid consumidor d'àcids) que augmenta la tensió sobre el sustentacle hipnòtic de l'orgue. La percussió , a "Paperhouse", dibuixa desenfrenaments rítmics enmig d'una atmosfera atabuixada. "Halleluhwah", complexa i madura. "Aumgn", nom d'una fórmula del satanista Crowley, és un rock experimental i terrorífic, un sàbat caòtic. "Peking O" assoleix altes cotes d'investigació electrònica; és un collage de veus grinyoloses en increïbles sostinguts; amb un orgue free-jazz desencaixat. "Bring Me Coffee Or Tea", lírica, còsmica, pinkfloydiana, amb ritmes quasi llatins, és radicalment diferent. "Tago-Mago" és pop manipulat, surrealisme imaginatiu i tenebrós. Un dels discos més lisèrgics de la dècada. El títol fa referència a la petita illa ("Mago" molt probablement procedeix del general cartaginès Magó; no al.ludeix a cap "mag", com diuen algunes fonts).

Era difícil superar "Tago-Mago", cim del risc. Tanmateix continuaren trencant els esquemes anquilosats del rock amb lliuraments voluptuosos i malabars. El següent gran enregistrament es produí en el 74, "Soon Over Babaluma" (United Artists, 1974) sònic, càlid i molt recomanable.