Més de la meitat de les bandes de rock s'han format gràcies a fortuïtes trobades en llocs relacionats amb la música: locals d'assaig, sales de concert, tendes de discos o anuncis a la premsa musical. La història del rock n'està plena. La gènesi de Buffalo Springfield és una de les més mítiques i anormals: dins un cotxe funerari i enmig d'un embús de tràfic!

Neil Young i Bruce Palmer havien tocat blues-rock a Detroit amb The Minah Birds. Steve Stills i Richie Furay havien estat membres dels Au Go Go Singers, grup de folk que actuava pels carrers de Nova York. Stills i Young (ambdós nascuts el 45) s'havien conegut a Toronto on havien compartit, durant uns dies, hotel i cançons. Deixem que Neil Young ens conti l'al.lucinant (i increïble) retrobament succeït el març del 1966: "Jo tenia un cotxe de pompes fúnebres; un Pontiac del 53. Un gran cotxe. Gràcies a les cortines, sis persones es podien passar un "porro" a la part posterior sense que ningú no els veiés. Bruce Palmer i jo ens anàvem cap a Califòrnia, la Terra Promesa! Resulta que allà, prop de Los Angeles, Steve Stills i Richie Furay estaven a la carretera, enmig d'un fenomenal embús. Jo ja coneixia Stills de quan era un cantant de folk. Ell es recordà que jo tenia un cotxe fúnebre, així que quan va veure la matrícula d'Ontario, s'imaginà que aquell era el meu "carro", i ens va aturar. Jo estava tan content de trobar algú conegut que em va semblar lògic que formàssim una banda". I li posaren el nom de la marca d'un tractor que veren a un costat de la carretera. Buffalo Springfield. Una setmana després reclutaren el cinquè membre, el bateria Dewey Martin.

A partir d'aquí i fins el maig del 68 podem dir que l'existència del Buffalo va ser força calamitosa. Al manco, poc afortunada. En voleu alguns exemples? Poc abans d'enregistrar el primer elapé, dos forçarruts policies apallissaren tremendament Neil Young, qui hagué de reposar un parell de dies a un hospital neuro-psiquiàtric; hom diu que els atacs d'epilèpsia que encara pateix procedeixen de la policíaca experiència massatgística. El baixista Bruce Palmer va ser arrestat per consum de marihuana, condemnat a tres mesos de presó i deportat al Canadà per no tenir permís de residència. A Neil Young, freqüentment, li emergia la vena de llop solitari (al cap i a la fi el que sempre ha estat); l'espantada més cèlebre amb què obsequià els companys de banda fou la del Festival de Monterrey; els Buffalo hagueren d'improvisar amb David Crosby; penedit, Young tornà poc després. Palmer també tornà del Canadà però... fou detingut una altra vegada per conduir gat i ple d'herba. I no parlem dels caràcters enfrontats de Neil i Steve, que ja aparegueren en les primeres actuacions del grup. Per finalitzar el carrerany hem d'apuntar l'absència d'un bon mànager capaç de neutralitzar els egos, posar pau i guiar-los amb eficàcia.

Tanta tensió i mala sort, paradoxalment, varen donar un esplèndid resultat musical. Els tres elapés que enregistraren durant menys de dos anys són fantàstiques mostres de la música feta a Califòrnia durant la segona meitat dels 60. Al mateix nivell que The Byrds, Buffalo Springfield són una de les bandes imprescindibles per conèixer i assaborir l'evolució del rock. A pesar que tots tenien antecedents folk, realment no feren tan sols, i com era de preveure, folk-rock sinó que, amb un encomiable eclecticisme, es dedicaren a tots els estils: pop, country, psicodèlia... I, si bé no foren políticament tan activistes com, per exemple, Jefferson Airplane, amb cançons com "For What It's Worth" deixaren ben clara la seva postura pacifista i anti-Vietnam.

L'octubre del 66 publicaren a través del segell Atlantic el primer disc titulat simplement "Buffalo Springfield" (després reeditat amb el nom de "The Beguining"). Es tracta d'un dels moltíssims bons discos que s'enregistraren aquell any. Un àlbum fresc, il.luminat i eclèctic que inclou 12 esplèndides peces signades per Young (5) i Stills (7). Produït per Charles Greene i Brian Stone, sembla que els resposables de la gravació foren Neil i Steve.

La varietat estilística és astoradora. Peces romàntiques com "Sit Down I Think I Love You" i "Do I Have To Come Right Out And Say It". Líriques com "Nowadays Clancy Can't Even Sing". Enèrgicament "beats" com "Burned". Farcides de soul com "Go And Say Goodbye". Amb guitarres en flames tretes de polleguera a "Leave". So garatge a "Pay The Price".

El disc posseeix suggerents idees realitzades amb senzillesa; unes parts vocals diversificades i treballades a l'estil "beatle", a càrrec de les veus de Neil, Steve i Richie; unes guitarres pungents però també aquietadores; moments "pop" mesclats amb altres ferotges. Brillants com a músics; excel.lents com a compositors.

Comercialment, en un principi, el disc no funcionà d'allò més bé; però el mes de gener del 67 editaren un senzill que els suposaria un gran èxit en tots els EUA; es tracta de la lluïda i melodiosa "For What It's Worth" que narrava els disturbis juvenils succeïts a Sunset Strip, Los Angeles, en els quals la policia havia carregat brutalment contra un grup de jovent hippi. "For What It's Worth" es va convertir en himne generacional de les revoltes de finals dels 60 i, amb el temps, ha esdevingut cançó emblemàtica de l'època; moltes vegades ha estat inclosa a pel.lícules ambientades en aquells anys o a les horribles bandes sonores que es dediquen a recopilar temes (com la de "Forrest Gump"). L'afortunada composició ajudà el disc a entrar a les llistes d'èxit. A partir de la segona edició l'elapé ja la incloïa, substituint "Baby Don't Scold Me"; no cal dir que la primera edició del vinil és una de les peces més cotitzades del mercat de col.leccionista, tal com ens informa Pep Escudero, un dels màxims experts sobre l'obra de Neil Young.

Enrevoltats de problemes com els comentats anteriorment, el mateix 67 editaren "Buffalo Springfield Again"; quan la banda ja s'havia desfet, en el 68, sortí al mercat "Last Time Around". Els dos són tan deliciosos com el primer. Els deixam per a una altra ocasió.