La intrèpida història de la música soul inclou un petit apartat anomenat, amb certa sorna, "blue-eyed soul", "soul d'ulls cels", protagonitzat, com podeu imaginar, per pàl.lids imitadors de les essències negroides. L'apartat en qüestió guarda comptadíssims capítols apassionants (Van Morrison i l'indispensable "Moondance"); n'hi ha alguns d'estimulants (l'inici de les carreres de Joe Cocker i de Rod Stewart); la majoria, però, són penosos.

Avui parlarem d'una brillant pàgina escrita a Memphis, impregnada del més pur so de la localitat, de rhythm and blues i de pop: el soul blanc de The Box Tops, la banda liderada per Alex Chilton, inquiet adolescent que amb el temps esdevindria figura de culte, heroica i maleïda. Les peripècies de Les Tapes de Capsa s'han d'enquadernar més a prop dels capítols gloriosos que no de la ignomínia càndida dels blancs que volien ser negres. Preparau el bourbon i llegiu...

Viure en el sud i no escoltar les meravelles que editaven els mítics segells negres (Atlantic, Stax...) devia ser imperdonable i impossible. Alex Chilton (veus i guitarra) i els seus amics Gary Talley (guitarra), William Cunningham (baixista), Daniel Smythe (bateria) i John Evans (tecles), en comptes d'anar a l'institut romanien atents a les emissores locals que vomitaven els càntics d'Otis Redding, Sam Cooke i companyia. Tanmateix no feien ois a la música country o a les cançons tradicionals americanes. Els inexperts jovenets formaren The Box Tops. Eren barbamecs però sabien on adreçar-se; anaren directes cap als American Recording Studios on imperava el mític Dean Penn, un dels pocs blancs que ha jugat un paper important en el món del soul. Guitarrista, cantant, productor i compositor havia format part de la primera banda oficial dels Fames Studios a Muscle Shoals. Dean Penn va ser el màxim exponent del mestissatge musical anomenat southern-soul (un poc de country, quelcom de gospel i força soul). Pels American Recording Studios hi anaven més ocells mítics del southern-soul: Spooner Oldham i Chips Moman. Penn, Oldham i Moman, els tres mags del country-soul, havien col.laborat amb grans noms de la música negra (James Carr, Cissy Houston, Carla Thomas, Arthur Alexander, William Bell, Bobby Womack...). Els mags totd'una es fixaren en la veu arenosa i tòrrida del nin Alex, 16 anys, qui, a més, estava interessat en la composició. Ara bé, Chilton i companyia obeïren la sapiencial i dictadora veu de Penn, el qual dictava les composicions que la banda havia d'enregistrar.

El juliol del 67 The Box Tops editaren el primer "single". "The Letter" va ser una de les grans cançons de l'estiu de l'amor. La peça parlava d'un al.lot que, en rebre la carta de l'estimada, demana urgentment un billet d'avió per anar amb ella; va ser immediat nº 1 als EUA. "The Letter", composició de Wayne Carson Thompson, trenta anys després, amb el seu minutatge ultracurt, encara fa aixecar-te de la cadira i ballar impetuosament al ritme de l'arrossegada bateria. Megaclàssic dels 60. També era de Carson Thompson el segon senzill, "Neon Rainbow", una joia de pop deliciós banyada en sinuosos vents i acompanyada de teclats saltívols, a l'estil Burt Bacharach. Va ser Top30.

A l'ensems (finals del 67) s'edità el primer elapé; fent ostentació d'imaginació desenfrenada el titularen "The Letter-Neon Rainbow" (Mala Records). L'àlbum incloïa diverses peces de Wayne Carson Thompson, dues del gran Bobby Womack i una versió del clàssic de Procol Harum "A Whiter Shade Of Pale" (us prometem, ben aviat, un "Clàssics" dels Procol). Pop innocent amb molt de soul i la veu tortuosa de Chilton dominant matisos i gèneres. Poc importava que The Box Tops fossin un producte prefabricat dels American Recording Studios: la veu d'Alex valia un món.

A principis del 68 editaren un altre pecaminós artefacte de soul, fornit amb una bimbollejant guitarra: "Cry Like A Baby". Nº 2 als EUA i 15 a GB. El segon elapé, titulat com el senzill, incloïa finures de la mida de "Fields Of Clover" serpentejant peça de Penn i Oldham. Mentre París es cremava, The Box Tops publicaren una àcida bestialitat de rock pantanós, "Choo Choo Train" que, alegrement, haurien signat Creedence Clearwater Revival. La història del tren que feia "choo choo", la rítmica "She Shot A Hole In My Soul", els exercicis vocàlics chiltonians de "People Gonna Talk" i el gospel "I Met Her In Church", varen ser algunes de les composicions incloses en el tercer plàstic, el magnífic "Non Stop" (Mala, 68).

Encetaren el 69 amb nous productors, Tommy Cobgill i Chips Moman; el nou "single" fou "Sweet Cream Ladies, Forward March" que va ser seguit d'un atreviment: la versió sudenca del clàssic dylanià "I Shall Be Released". L'estiu tornaren a la inspiració de Wayne Carson Thompson, de qui elegiren el formidable himne "Soul Deep" (Top 30 als EUA i a GB). A finals d'any, el quart elapé, "Dimensions", magnífic enregistrament que aplegava peces composades per Chilton (només tenia 18 anys): "Together", amb una guitarra tremolosament màgica, el blues "I Must Be The Devil" i la country-soul "The Happy Song".

La veu adulta del nin geni Chilton va vendre milions de discos. Les pressions i exigències de la fama, els diners fàcils i la immaduresa varen esquerdar la unitat dels mocosos Box: "Vàrem arribar a un punt en què no fèiem res que ens agradàs. Ens havien convertit en un instrument per aconseguir un fi...", digué posteriorment Chilton. El somni s'acabà i Alex tornà a l'institut a escoltar els sermons dels professors. Per poc temps ja que el següent any (1971) Chilton creà el maleït i fabulós grup Big Star. Es una altra història per a un altre diumenge...

Només per "The Letter" i "Neon Rainbow" hauríeu de ser propietaris del digital "Soul Deep. The Best Of The Box Tops" (Arista, 1996), recopilació que inclou 18 llampecs (tots els "singles" i la majoria de les peces comentades en aquest article).