El mateix 1966, poc després de publicar-se "Live At The Cafe Au Go Go", The Blues Project enregistraren el segon elapé, "Projections" (Verve, 1966), que va ser gravat en directe als estudis Metro Goldwyn Mayer de Nova York i va ser produït majoritàriament per Tom Wilson (Velvet, Dylan...) i Billy James (només dues cançons, enregistrades a Califòrinia). Podríem començar destacant dues peces llarguíssimes ("Caress Me Baby" de Jimmy Reed i "Two Trains Running" de Muddy Waters) en les quals demostren una alta perícia instrumental aconseguida gràcies a les multiples actuacions en directe que realitzaren entre la publicació dels dos discos, especialment els concerts de la Costa Oest on sumaren adeptes a la doctrina del blues elèctric. Però, a més del repertori blues, hi trobam finures d'influència jazzística ("Flute Thing", una peça de Kooper inspirada per Kenny Burrell, amb el baixista-flautista Andy Kulberg d'estrella), ecos country ("Fly Away"), rock potent ("You Can't Catch Me"), injeccions de soul que hauria signat immediatament Otis Redding ("Wake Me, Shake Me") i divagacions folk (una fabulosa "Steve's Song" del guitarrista Steve Katz). Realment és un elapé força diferent a l'anterior, amb registres més variats i amb Kooper convertit en líder i signant la meitat de les composicions. Tanmateix Kooper va quedar-se amb les ganes d'incloure una secció de metall degut a l'oposició de Danny Kalb. El nostre teclista no ho va aconseguir fins al 68 quan marxà del grup per crear Blood, Sweat & Tears. L'estiu del 67 Blues Project participaren en la mítica edició del Festival Pop de Monterey però el grup ja s'havia desfet. Els discos posteriors del grup ("Live At Town Hall", "Lazarus", "Reunion In Central Park") són un mal acudit davant la brillantor dels dos primers que, actualment, poden adquirir-se digitalment gràcies a "Anthology", doble cedé que, a més a més, inclou temes rars i inèdits que el converteixen en un material imprescindible a qualsevol discoteca particular decent.