"Radio City" (Ardent, 1974) també va ser perseguit per desgràcies alienes al producte musical. Aquesta vegada les desavinences les ocasionava la manca d'enteniment entre Stax (distribuïdora d'Ardent) i CBS (distribuïdora de Stax!!). Després de la deserció de Bell, Chilton controlava la situació, signant amb Hummel les cançons que seguien la línia de les anteriors, però amb més ambició i noves perspectives. Hi trobam més duresa ("O My Soul", el senzill "Life Is White" i "Mod Lang", quasi heavy metal); tanmateix, hi figuren belles balades acústiques ("Way Out West", "What's Goin' Ahn"). I, sobretot, dues meravelles dignes de figurar a l'antologia de les millors cançons de la dècada: "You Get What You Deserve" i "September Gurls", peces interpretades amb passió esqueixadora per la inconfusible veu de Chilton.

De "Radio City" es traspua un to més malencònic; algunes composicions presagien la tortuositat del següent enregistrament, "Third/Sister Lovers", emocionant aplec comparable al "Berlin" de Lou Reed. "Radio City", però, no va vendre res...

Els números vermells i els problemes de Chilton amb l'alcohol i les drogues, a més de la marxa de Hummel, deixaren mig mort el que hauria pogut ser gran grup de la dècada. Així i tot, Chilton s'embarcà en l'enregistrament del disc abans esmentat, una de les obres més personals, complexes i sinceres de la història del rock. Però, de "Third/Sister Lovers", en parlarem un altre diumenge. També de "Like Flies On Sherbert", el gran disc en solitari de Chilton, aquell nin de veu negroide que aconseguí tocar els caramels de l'èxit amb la punta dels dits abans de rodolar deplorablement pel terra.