L'únic defecte de Big Star fou nèixer massa prest, en un moment poc oportú. Tingueren algunes bones crítiques però els seus enregistraments passaren desapercebuts al llarg de la pèssima dècada dels 70. Obscurs, desconeguts, no n'aparegueren les primeres reivindicacions fins molt més tard, quan el seu millor moment ja havia passat. Paradoxalment, influenciaren moltes de les millors bandes nordamericanes posteriors: Television, Replacements, Let's Active, Dream Syndicate, DB's, Game Theory, R.E.M... Curiosament, totes aquestes formacions (llevat dels milionaris R.E.M.), continuaren amb la maledicció de l'irrepetible grup comandat per Alex Chilton.

Encara no havia complert 20 anys i Chilton ja coneixia la dolçor de l'èxit (amb The Box Tops, banda ja analitzada a "Clàssics del rock", concretament el disc "Soul Deep. The Best Of Box Tops") i l'agrura de sentir-se manipulat pel negoci del rockxou. Amb aquesta experiència no ha d'estranyar-nos que, després d'abandonar The Box Tops, marxàs a Nova York amb la intenció d'actuar en el circuit folk. A principis del 71 es topà amb Chris Bell, amb qui havia format una renouera banda d'institut. En aquells moments, Bell treballava d'enginyer de so als estudis Ardent de Memphis i havia format una banda, Ice Water, amb la qual interpretava blues, rock i pop. L'acompanyaven Andy Hummel (baix) i Jody Stephens (bateria).

Diverses discogràfiques perseguien Alex Chilton perquè enregistràs en solitari, però el material de què disposava era massa folk per a un període en què es demanaven sons i vibracions metàl.liques a l'estil Led Zeppelin. Chilton, per tant, optà per assajar amb la banda de Bell. L'estiu del 71, amb el nou nom de Big Star, contractaren un parell d'hores als estudis Ardent.

"#1 Record" (Ardent, 1972), produït per Chris Bell, és, d'entrada, un esplèndid enregistrament que no dubtam d'incloure entre els millors de la dècada. Després de múltiples vicissituds, es publicà la primavera del 72, un any després d'haver-se gravat. Tenien pocs diners (Chilton havia gastat tots els guanys aconseguits amb The Box Tops) i només podien ocupar els estudis en hores tempestuoses. A més a més, els propietaris del segell i dels estudis Ardent, tenien seriosos problemes amb la discogràfica Stax, la llegendària etiqueta soul que distribuïa les petites companyies de Memphis. De fet, el grup va amenaçar la companyia amb editar una versió "pirata" del disc (la darrera cançó, "ST 100/6", havia de ser el número del "bootleg"). El resultat del remolí burocràtic va ser la pèssima distribució i la no publicació a Gran Bretanya.

Què incloïa "#1 Record"? Clares influències de Beatles, Byrds i Beach Boys. Pop excel.lentment facturat. Múltiples melodies. Lletres d'innocent romanticisme. Dotze cançons d'alta qualitat amb balades harmonioses ("Give Me Another Chance", "Try Again"), blues rock amb precisos arranjaments de vent ("Feel"), dolços psicodelismes ("The India Song", magistral, i "Watch The Sunrise", refinada), petites genialitats ("The Ballad Of El Goodo"), intens power pop, quan encara no s'havia inventat el terme ("Don't Lie To Me"), i dosis de rock and roll lasciu ("Thirteen"). Pràcticament tot l'àlbum era signat per la parella Chilton-Bell; algunes peces pertanyien a l'època de Chilton pel Greenwich Village i a l'anterior banda de Bell. De l'elapé, se n'editaren dos senzills, massa bons per a aquells temps. Comercialment, "#1 Record" va ser un desastre.

Quan es va publicar, les relacions internes de Big Star s'havien deteriorat. Bell considerava que Chilton l'eclipsava i partí (moriria en un accident d'automòbil el 1978). El trio (Chilton, Hummel i Stephens), després de mesos d'incerteses publicà un segon plàstic, també esplèndid. "Radio City".