En mig segle d'existència el bagatge del rock guarda un grapat d'obres genials; només unes poques, però, han aconseguit l'etiqueta de "mítiques": "Forever Changes" de Love, "Astral Weeks" de Van Morrison, "Blonde On blonde" de Bob Dylan... "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (Parlophone, 1967) n'ocupa el lloc preeminent. Entre avui i el pròxim diumenge perfilarem les raons que el converteixen en l'obra musical més important de la música popular del segle XX. Començarem apuntant les fonamentals:

1. L'aparició de "Sgt. Pepper's" significà un canvi substancial en la forma de concebre un disc; va ser el primer elapé conceptual del pop que incloïa cançons enllaçades amb naturalitat, a pesar que poca relació guardaven les unes amb les altres. De McCartney va ser la idea d'aparentar l'enregistrament en directe d'una banda fictícia; també partí d'ell l'absència d'indicacions físiques que assenyalassin on començava una cançó i on acabava (fet només detectable, evidentment, en el vinil).

2. Suposa un canvi radical en la manera d'enregistrar i, sobretot, arranjar, un disc; "Sgt. Pepper's" significava la creació d'infinites possibilitats expressives i el descobriment de noves formes de realització tècniques. Tot, gràcies a les inacabables sessions d'enregistrament (més de 700 hores segons "The Complete Beatles Recordings", llibre de Mark Lewishon, erudit i paradigma de la perillosa espècie anomenada "beatlemaniàtics").

3. Inicià el regnat de la psicodèlia britànica; si entenem el terme com a "expansió de la consciència", el disc ho feia a la perfecció, amb la potència de mitja dotzena d'àcids (un dels "aliments" més consumits durant les sessions d'enregistrament).

4. Ràpidament es convertí en un dels referents culturals més importants del planeta; per primera vegada un disc a 33 rpm aconseguia un èxit multitudinari ja que reuní tot tipus de públic, fins i tot el més casual i allunyat de l'explosió pop. El format "elapé" deixava de ser marginal.

5. "Sgt. Pepper's" va marcar un "abans" i un "després". A partir de la seva edició moltes fòrmules musicals varen ser considerades caduques. Per primera vegada es fusionaven formes orquestrals amb conceptes electrònics; com assenyala Peter Evans, si "She's Leaving Home" presentava una estructura similar als "lieder" de Schubert, "A Day In The Life" era música que només la tecnologia d'estudi podia haver creat.

7. I, per finalitzar el reguitzell de raons que l'eleven a la categoria de mític, hem de citar la portada. Avui, simplement direm que per primer cop les lletres eren impreses a la contraportada d'un disc i va ser un dels primers àlbums que s'obria. Dedins, per primera vegada, hi havia alguna cosa més que una simple bossa: la primera edició incloïa motius psicodèlics i, a més, s'acompanyava d'uns retallables. La idea del dissenyador Peter Blake era incloure, també, un petit paquet amb "badgets" i alguns llapis; no es dugué a terme per problemes tècnics.

Les repercussions varen ser múltiples i immediates. Deixà perplexos tots els músics més experimentats. Leonard Bernstein digué que alguns compassos de "A Day In The Life" sostenien, rejovenien i enardies els seus sentits i sensibilitats. Jefferson Airplane ja havien enregistrat el magnífic "After Bathing At Baxter's" però, després d'escoltar "Sgt. Pepper's", se'n tornaren als estudis per a "completar-lo". Frank Zappa va parodiar la portada en el disc titulat "Nosaltres només hi estam pels diners". Enlluernats, els Stones enregistraren el psicodèlic i mediocre "Their Satanic Majesties Request" amb una portada tridimensional, l'import de la qual, per primera vegada en la història, va ser superior al cost de la gravació.

I és que la publicació del vuitè disc de The Beatles tingué una sèrie d'aspectes negatius. Es publicaren molts de discos nefasts interpretats per músics massa "impressionats" que, cegament, elaboraven amoïnosos discos pseudoartístics. A partir de "Sgt. Pepper's" el rock va ser elevat a la dubtosa categoria d'art i el rock and roll començava a perdre part de la seva essència immediata. El superb treball del productor George Martin, acomodant múltiples instruments aliens al rock, remesclant titànicament les meravelles enregistrades, va suposar un material didàctic que, en mans anodines, no emmascaraven les insuficiències. "Sgt. Pepper's" suposà la súbita aparició de la música fabricada dins d'un estudi, lluny de l'escena i del públic; per a alguns això suposà la defunció del rock (si és que no havia acabat quan morí Buddy Holly). A més a més, la descomunal repercussió del disc eclipsà obres d'altres artistes, tan bones o, fins i tot, superiors.

Com podeu imaginar "Sgt. Pepper's" és l'elapé sobre el qual més s'ha escrit. Aquí teniu una petita selecció de comentaris, començant pel professor Diego Manrique: "Un elapé que va caure sobre el món del rock com un moviment sísmic que arribava fins al 7 de l'escala Richter". Ignació Julià: "Alguns qualifiquen la seva aparició de salt quàntic, d'esperançadora perspectiva de progrés per a la música; uns altres la consideran el cim de la perniciosa influència intel.lectualitzant dels Beatles en el rock". John Tobler: "Per al millor grup del món, el 1967 va ser un any transcendental, en el qual "Sgt. Pepper's", el millor àlbum de tota l'era rock, fou el més important ingredient". Juan Vitoria: "El disc és un exemple de perseverància d'un grup inquiet que ha sofert l'ofegor de gires mastodòntiques abans que cap altre, que ha descobert plaers en el consum d'àcid, que s'ha preocupat per reconèixer altres cultures musicals atansant-s'hi en les seves composicions". Alain Dister: "Quan va aparèixer tothom llançà una exclamació de sorpresa extasiada. No solament havien mantingut les seves promeses -ser els miralls del món que els mirava, ser la síntesi dels esdeveniments de la història- sinó que, a més, ajudarien la música a donar un nou pas, decisiu, en la seva evolució".

En un mes, a GB, es varen vendre cinc-centes mil còpies. Als EUA les vendes anticipades varen ser d'un milió d'exemplars. Quan acabà "l'estiu de l'amor" se n'havien despatxat més de dos milions i mig.

Analitzem, una per una, les composicions de l'elapé.

1. "Sgt. Pepper's...": La primera, elèctrica i minúscula peça de l'elapé ja presentava innovacions; mai no havia sonat una bateria de manera tan eixordadora; va ser manipulada introduint-hi coixins i roba per ofegar el so. El renou del públic, evidentment, va ser afegit per aparentar un enregistrament en directe.

2. "With A Little Help From My Friends": Cantada per Ringo Starr, és una de les peces magistrals; tanmateix, preferim la versió de Joe Cocker que realitzà un any després al seu primer elapé titulat també "With A Little Help From My Friends".

3. "Lucy In The Sky With Diamonds": La BBC la prohibí per apologia del consum de drogues ja que tothom pensà que "Lucy Sky Diamonds" formaven un acròstic de l'LSD. Segons Lennon, la història era ben diferent: "El meu fill Julian em va mostrar una pintura que havia fet amb una amiga del col.legi anomenada Lucy. Havien dibuixat unes estrelles en el cel i l'havien titulada "Lucy In The Sky With Diamonds". A pesar que en aquella època John era un empedreït devorador d'àcids, mai no va pensar en el doble sentit ja que la cançó estava inspirada en "Alícia al país de les meravelles". Fantàstic l'inicial orgue Hammond tocat per Paul.

4. "Getting Better": Gràcies a la fauna beatlemaniàtica coneixem fil per randa els moviments més íntims de The Beatles; així, és de domini públic que mentre enregistraven aquesta peça, Lennon tingué un "mal viatge". Hi destaca la presència d'una "tamboura", mena de llaüt hindú tocat per Harrison. Quinta essència del powerpop, és un altre dels moments essencials del "Sgt. Pepper's".

5. "Fixing A Hole": Més fantasmagòriques al.lusions al món de les drogues ja que "fix" tant pot significar "arranjar una cosa" com "acció d'injectar-se". En realitat, McCartney la va escriure després d'adobar el sòtil de la seva granja. Brillant i educatiu el toc de la Fender Stratocaster a càrrec de Harrison.

6. "She's Leaving Home": Una altra història sobre la solitud femenina, no tan encertada com "Eleanor Rigby" però excel.lentment construïda. Paul havia llegit al "Daily Mirror" que una al.lota s'havia escapat de casa; son pare declarava. "li hem donat tot el que ha volgut, no sé per què se n'ha anat..." No hi toquen ni Ringo ni George; de fet, Paul i John només aportaren les veus mentre que un grup de músics tocaven violins i arpes. En aquells moments, George Martin, el productor, estava molt enfeinat i no pogué fer els arranjaments totd'una, tal com pretenia, freturós, Paul, qui els va comanar a Mike Leander. Quan se n'assabentà, Martin se sentí ofès.

7. "Being For The Benefit Of Mr. Kite!": Totalment escrita per Lennon, és una de les peces que ens fan dubtar que "Sgt. Pepper's" sigui una obra mestra rodona. Lennon havia comprat a un antiquari un antic cartell del 1843 que anunciava un espectacle de fira; la lletra de la cançó és l'escrit que hi havia en el cartell. El vers "Henry the horse" també va ser pres com al.lusió a l'heroïna.

8. "Within You Without You": Escrita per Harrison, l'únic "beatle" que va intervenir en l'enregistrament ja que varen ser substituïts per Neil Aspinall, a la "tamboura", i per músics d'estudi pertanyents a la Indian Music Association. Una de les joies de l'elapé.

9. "When I'm Sixty Four": McCartney havia composat la melodia a principis dels 60, abans de formar The Beatles. Quan son pare complí 64 anys va escriure la lletra. Es una de les composicions que augmenten el nostre escepticisme... Molt millors les abundants peces cabareteres que ja havien gravat The Kinks.

10. "Lovely Rita": L'himne oficial dels vigilants de l'ORA va ser escrit quan algú digué a Paul que, als EUA, les vigilants dels aparcaments eren conegudes com a "donzelles" ("meter maids"). Els exegetes hi trobaren més simbologia al.lucinogena ja que "pot" ("olla") significava "marihuana" en argot. Alguns dels instruments utilitzats en aquesta típica i estupenda peça de pop escrita per Paul, varen ser "pintes" i "paper higiènic".

11. "Good Morning, Good Morning": De gènesi més que curiosa... Lennon estava assegut al piano amb la televisió encesa i va sentir un anunci de cereals que deia "good morning, good morning..." Varen passar-se un parell d'hores elegint renous d'animals (pollastres, cavalls, moixos...) La secció de metall va ser interpretada pel grup musical Sounds Incorporated.

12. "Sgt. Pepper's... (Reprise)": Del músic Neil Aspinall va ser la idea d'utilitzar la primera cançó com a introducció de la darrera peça, la magistral, l'única i apocalíptica...

13. "A Day In The Life": "Llegia el periòdic -digué John- i em vaig fixar en dues notícies. L'hereu dels Guinness s'havia matat en accident de cotxe. L'altre deia que en els carrers de Blackburn hi havia quatre mil forats". L'espectral veu de Lennon va ser aconseguida amb una cinta d'eco, avui truc de mediocre tècnic, però troballa genial en el 67. Per enregistrar els passatges de transició, McCartney va llogar una orquestra de 41 músics; els professors quedaren espantats quan Paul els digué que havien de tocar tan desafinadament com poguessin amb la intenció de crear la introducció d'un intens clímax (una nota pianística de més de 40 segons). Per primera vegada s'utilitzà un "mellotron", teclat que reproduïa electrònicament sons preenregistrats. A partir del "Sgt. Pepper's" el "mellotron" es convertí en eina imprescindible per a multitud de músics "progressistes". La BBC va prohibir l'emissió de "A Day In The Life" degut al vers que pronunciava Paul: "Had a smoke, somebody's spoke and I went into a dream".

PORTADA: Diferents estètiques (oriental, psicodèlica, colonial) per a la que és, indubtablement, la gran portada del segle. El fotògraf i dissenyador Peter Blake es va passar dues setmanes per muntar el collage de personatges triats. Juntament amb els seus "alter egos" hi desfilaren les fotografies d'una multitud de personalitats: Aldous Huxley, Bob Dylan, Oscar Wilde, Lewis Carroll, Marlene Dietrich, Mae West, Karl Marx, Edgar Allan Poe, Marlon Brando... fins a seixanta. Brian Epstein tenia por que alguns personatges posassin plets i ordenà que es demanàs permís a tots els vius. A l'hora final, no s'hi varen incloure les efígies de Hitler, Jesucrist (?) i Hitler. Costà 25.000 lliures i significà la immediata incorporació de la música a l'art pop.