Procedents de Liverpool, Badfinger va ser un dels primers fitxatges d’Apple Records, la companyia propietat de The Beatles. Peter Ham (guitarra), Joe Molland (guitarra), Thomas Evans (baix) i Michael Gibbins (bateria) s’havien anomenat The Iveys fins que Paul McCartney decidí apostar per ells ja que hi veia una estupenda derivació del so elaborat per la mítica banda. McCartney els va escriure el primer èxit, "Come And Get It", inclòs a l’elapé "Magic Christian Music" (Apple, 1970), títol que feia referència a la pel.lícula "The Magic Christian" protagonitzada per Peter Sellers i Ringo Starr. El primer àlbum de Badfinger evidenciava els deutes amb The Beatles i era molt inferior a "No Dice" (Apple) publicat el mateix 1970. Indubtablement un dels millors enregistraments d’aquell any.

Produït sòlidament per Geoff Emerick i enregistrat als estudis Abbey Road, "No Dice" presenta dotze composicions on, al costat d’un inconfusible i elaborat so "beatle", hi trobam totes les qualitats que McCartney havia intuït en la banda: esplèndid i mesurat joc de veus, habilitats melòdiques, so compacte... "No Dice", juntament amb els dos primers elapés de Big Star ("#1 Record" i "Radio City", ja comentats a "Clàssics del rock") són els millors paradigmes del "power pop" construït durant els anys setanta. Amb la majoria de peces al seu càrrec, Evans i Ham es consagren com a efectius compositors de balades gemegoses amb convolguts versos, embolicats de melodies aromàtiques i reeixides.

Obre el disc una trencadora "I Can’t Take It" amb "riffs" esmolats i ritme trepidant. "I Don’t Mind" remet a The Hollies, amb The Beatles l’altra gran influència de Badfinger. "Midnight Caller" és colpidora; degué encantar a McCartney. "Blodwyn" és una particular incursió al country. La romàntica "Believe Me" s’emmarca dins de la més pura tradició "beatle"; hagués pogut formar part de la col.lecció de peces de l’"àlbum blanc". "We’re For The Dark", amb un precís tractament orquestral afegit a les parts acústiques, és més que una delícia. Tot l’elapé es radiant però dues en mereixen especial atenció. En primer lloc, "No Matter What" (èxit en senzill a GB i als EUA), la millor canço "beatle" no escrita per Lennon i McCartney. I, en segon lloc, l’emotiva "Without You" que, un any després, el nostre estimat i ja desaparegut Harry Nilsson va popularitzar mundialment. Mariah Carey, posteriorment, la convertí en intolerable.

En definitiva un inspiradíssim disc en què, atenuades les inevitables influencies del Fab Four, Badfinger construïa un rock elegant i consistent, amb inspirades melodies pop i espurneigs acústics. Un any més tard publicaren l’interessant "Straight Up", produït per George Harrison (a qui acompanyaren al concert per Bangladesh) i pel mag Todd Rundgren. Incloïa bones cançons com "Baby Blue" i "Day After Day".

Després, res de positiu. immers en una depressió causada per problemes personals i professionals (el comptable del grup els deixà sense un duro), el 1975 Ham va suïcidar-se. Evans i Molland continuaren junts produint irregulars obres. El 1983, tingué lloc una macabra repetició: Tom Evans, en idèntiques circumstàncies, també va penjar-se.

L’edició en cedé fàcilment accessible és més que aconsellable ja que inclou quinze minuts extra. Cinc peces fins aleshores inèdites en què destaca l’excel.lent "Friends Are Hard To Find" de Joey Molland.

Marcats per la tragèdia, Badfinger varen ser durant els primers setanta una banda essencial, no respectada suficientment degut a les similituds amb McCartney i companyia. Tanmateix, "No Dice" és un dels elapés clàssics de la dècada.