"La societat pretén que la vida sigui un cercle; aquí comencen les coses i allà s'acaben. I, per a mi, la vida és un espiral... Per això faig vida de gitano; vaig a un lloc, prenc el sol, observ la gent, escric algunes observacions... I torn a la ciutat per acabar les cançons, per actuar a alguns concerts... Enregistr un disc... I me'n torn al camp o a la mar. Observ, prenc el sol..."

Sempre li va agradar més prendre el sol que assistir a rodes de premsa. Millor una copa de Chardonnay que una entrevista amb el mànager d'un segell discogràfic. Molt prest s'adonà que no estava dispost a pagar segons quin preu per aconseguir l'èxit.

"Tal vegada seria divertit fer un "single" molt comercial i veure què succeiria en convertir-se en un "hit"; tanmateix crec que no ho paga... Em cansen els passadissos i els despatxos de les discogràfiques... Les gires nord-americanes amb The Soft Machine i The Jimi Hendrix Experience varen ésser massa per a mi. El "show-business" m'embogia. Millor deixar-ho i seure's a un racó a mirar, a somiar..."

Optà per la reclusió. A Eivissa. A Saint Tropez. A Deià. Entre bany de sol i esperit va anar fent una irregular carrera, en la qual trobam belles cançons i un parell de fenomenals discos. El primer va ser l'enregistrat el 1973, "Bananamour" (Harvest), avui motiu del nostre article. Abans, com sempre feim, algunes notes biogràfiques.

Nascut a Anglaterra el 1944, visqué fins als 12 anys a Malàisia. Segons ha dit diverses vegades, el contacte amb la cultura i el caràcter orientals el marcà. En tornà va conèixer l'underground londinenc. I el bohemi Canterbury, on es trobà amb Robert Wyatt i amb altres universitaris aficionats al free-jazz. Formà The Wilde Flowers, grup que mesclava el jazz elèctric amb peces de rock and roll. En el 66 visità Mallorca per primera vegada; hi conegué Daevid Allen. Creà, amb Hugh Hopper, Mike Ratledge i Wyatt, The Soft Machine. Actuaren a l'UFO, el local més freak de Londres. Per allà contactà amb gent com Jimi Hendrix i Kim Fowley. The Soft Machine va recórrer Europa; eren una de les bandes més intel.lectuals de l'època (actuacions al Festival d'Edimburg, a la Biennal de París...). Molta avantguarda però poc diners; així que acceptaren ser teloners de la gira nord-americana de Hendrix. Una experiència angoixant per Kevin. Amb The Soft Machine enregistrà un elapé (joia dadaista de sons embriagadors) i se n'anà a Eivissa, on va escriure el lewiscarrollià "Joy Of A Toy". Seguidament creà una altra banda, The Whole World (amb un joveníssim Mike Oldfield) i el disc "Shooting At The Moon", meitat obscur, meitat lúdic. Després tocà per Europa acompanyant els planetaris Gong de l'excèntric Daevid Allen; tingué temps de gravar un tercer disc, "Whatevershebrignswesing", molt bon disc amb un mític tema: "Stranger In Blue Suede Shoes".

En el 72 conegué l'escocès Archie Legget. Plegats tocaren en diferents grups, inestables i improvisats: Kevin Ayers & Archibald, Kevin Ayers & 747, Kevin Ayers & Decadence... Ambdós crearen un excèntric espectacle en el qual interpretaren el material bàsic de "Bananamour", nom que juga amb el títol del disc de la banda de Daevid Allen, "Bananamoon".

La greu veu especial, no adequada per a estridències rockeres ni per a suaus cançons de cantant folk, i el més variat eclecticisme són dues de les marques característiques de Kevin Ayers. A "Bananamour" les trobam totalment desplegades. Una potent secció de vent. Profusió de melodies. Cors enèrgics... Comentarem algunes de les nou peces. N'hi ha una de sublim, "Shouting In A Bucket Blues". Només per ella l'àlbum ja val la pena; sobre la guitarra acústica d'Ayers, es sobreposa l'elèctrica de Steve Hillage. Realment meravellós. "A vegades estic tan gat/Em sent tan deprimit/No tenc cap lloc on anar/Ningú a qui recórrer". Els textos de la gran majoria de les composicions fugen de la línia surrealista conrada en anteriors enregistraments. Realment hi destaca un cert desencant: "Tants problemes, que tanmateix no ho són/Tantes finestres a cada paret/Tants sentiments que no expressaràs/Tants fracassos als quals anomenes èxits/No deixis que et deprimeixi" (Don't Let It Get You Down).

Però hi ha més joies; com la dedicada a Syd Barrett. "Era un poc erràtic, quasi un geni. Molt original i molt rar." Realment, "Oh, Wot A Dream" podria incloure's dins les gravacions del llunàtic Barrett. Es una petita peça de joguina, molt melòdica i concisa. "Ets la persona més extraordinària/Escriues les cançons més curioses/Et vaig trobar surant mentres jo remava./Em contares una història molt estranya/ I em vaig adormir/Oh, quin somni/Quin somni vaig tenir".

"Bananamour" és un disc de dedicatòries. "Decadence" va ser escrita per a Nico. "Era una masoquista de luxe. A França, el public li tirava llaunes de cervesa i l'escridassava. Ella responia: 'M'encanta que us agradin les meves cançons. Ara continuaré amb una peça encara més llarga que l'anterior...'". La lletra de "Decadence" és del millor material que Ayers ha escrit: "Mírala allà fora exhibint-se/Ballant a la seva somnolenta manera/Mentre totes les visions pampalluguegen/Sobre els caramells de la nostra decadència".

Malgrat deixar l'experimentació de discos anteriors i a pesar de la melodia imperant, el disc (com tots els que ha enregistrat) no entrà a les llistes de vendes. Un dels més brillants perdedors de l'escena rock.

"Bananamour" és l'àlbum imprescindible de Kevin Ayers. N'hi ha més. "The Confessions Of Dr. Dream", "Yes We Have No Mañanas So Get Your Mañanas Today", "Rainbow Takeaway" i el més pròxim, del 92, "Still Life With Guitar". Bells discs. Perfumats i sentimentals.